Author: Laura Venzal Ballester

Amb un govern nacionalista s’ha donat una passa cap a sa normalitat lingüística dets estudiants de Balears: que ets enunciats i texts dets exàmens de Selectivitat estiguessin disponibles en ses dues llengües oficials: català i, com a novedat, castellà.

Es conseller Martí March i es rector de sa UIB, Llorenç Huguet, han complit amb sa paraula donada. Aquesta vegada, es drets lingüístics de sa població illenca no han estat subjectes completament a un tractament discrecional des govern de torn, sinó que s’han respectat com a drets constitucionals que són.

Aquest tractament de cosa deguda, maldament s’executor no hi estigui d’acord, s’ha fet notar no només a s’àmbit polític, ordenant que a cada aula hi hagués exàmens en ses dues llengües oficials, sinó també a s’àmbit docent i estudiantil. Es docents varen repartir exàmens en castellà i alguns estudiants varen tenir-los en aquest idioma.

Però es procés va comptar amb mancances essencials. Un bon número d’alumnes no havien estat avisats que tenien s’opció de rebre s’examen en castellà; ni tan sols se va avisar abans de començar cada prova a una partida de classes. Es procediment previst era del tot desequilibrat: se repartia s’examen a tothom en català i, només després, qui aixecava es braç el podia demanar en castellà. Es professor s’hi acostava i apuntava es nom de s’alumne a una llista (¿amb quina finalitat si no intimidatòria?). Ets enunciats de sa versió catalana varen estar, a qualque cas, més detallats que es de sa versió castellana. I, fins i tot, qualcuns professors i/o examinadors varen coaccionar ets estudiants amb comentaris com “estàs segura que no vols tenir s’examen en sa teva llengua materna?” o “evidentment es criteris de correcció no seran es mateixos”.

Com és natural, davant aquests fets s’alumnat no podia sentir-se lliure d’exercir es seu dret constitucionalment protegit a s’elecció de llengua. Si bé es conseller d’Educació i es rector de sa UIB tenien s’oportunitat de garantisar unes proves d’accés a s’universitat per fi lliure de discriminació, aquesta s’ha mantenguda. S’ha fet una passa en es camí de s’igualtat, però sa desigualtat en s’exercici des drets lingüístics encara és massa.

Així i tot, es camí s’ha començat. Serà difícil tornar enrere i sa tendència és favorable a s’igualtat. Si es primer dia de selectivitat només hi va haver tres exàmens en castellà per classe i ets estudiants varen passar sa vergonya d’haver d’aixecar sa mà i demanar un canvi d’examen, es tercer dia de ses proves ja hi havia moltes més còpies en castellà i fins i tot va haver-hi professors que repartien a la vegada s’examen en castellà i sa versió en català. En només tres dies, es sentit comú dets examinadors va anar igualant ses condicions des preuniversitaris en examinar-se. Seguim donant passes cap a sa vertadera normalitat lingüística a sa nostra estimada i fins fa uns anys pacífica comunitat bilingüe.

 

Article publicat dia 11 de juny de 2017 a mallorcadiario.com

Fa quasi un segle, es britànic Aldous Huxley retratava sa seva visió distòpica des futur a sa novel·la Un món feliç, que començava amb una visita guiada a una meravellosa fàbrica de persones. Milenars d’òvuls i espermatozoides seleccionats exposats en provetes esperaven esser emprats per «formar un embrió perfectament constituït», que després se convertiria «en un adult normal», de diverses classes i qualitats.

A sa fira des “ventres de lloguer”, Surrofair, que va tenir lloc a Madrid la setmana passada, desenes de dones exposades en catàlegs oferien es seus òvuls -indicant es seu color d’ulls, cabells, raça…- mentre d’altres dones esperaven esser llogades per gestar embrions, a canvi de quantioses sumes de doblers. Ses clíniques intermediàries asseguren que ets elevats preus responen a ses garanties de seguretat i qualitat genètica que ofereixen.

Aquesta pràctica és il·legal a Espanya, però legal a altres països com EEUU, Rússia o Grècia. És il·legal perquè s’ús instrumental i mercantilista de sa persona, tant des nins com de ses mares en aquest cas, atempta contra sa seva dignitat. En paraules kantianes, sa persona no té preu perquè és insubstituïble. A sa Surrofair, en canvi, pots adquirir un fill pagant entre 50.000 € i 200.000 €. ¿Realment podem permetre que hi hagi persones que se lucrin per vendre nins?

Tot això comporta, a més, molts de perills: que dones en risc d’exclusió, que de vegades acaben dins es món de sa prostitució, acabin també donant a llum nins per vendre; que esser pares se convertesqui en un desig egoista en lloc d’un desig altruista; que s’amor paternofilial no s’entengui com a incondicional sinó subjecte a ses condicions contractuals de “qualitat genètica” i “normalitat”; que es nins que nesquin amb una discapacitat, física o psíquica, siguin rebutjats pes sol·licitants –com ja ha passat– i també per sa dona que els ha parit; que anem an es tribunals per compliment defectuós des contracte perquè es sol·licitants al·leguen que sa gestant va fumar durant s’embaràs i això ha provocat s’entrega d’un producte defectuós, un bebé amb discapacitat.

Voler esser pares és un anhel meravellós. Implica voler entregar sa teva vida a una altra persona, per sempre i incondicionalment. Per això, qui vol esser pare o mare –en sentit vertader– no pensa què aportarà es nin a sa seva vida, sinó què li aportarà ell a sa vida des nin. Per això, per sa majoria de pares és aberrant es terme “qualitat genètica”, perquè refuen de ple qualsevol intent de classificació, perquè es seu fill és únic, i, més encara, una classificació qualitativa, perquè es seu fill es perfecte tal com és.

En definitiva, sa maternitat subrogada fàcilment pot suposar es mercantilisme de sa vida humana i, amb això, greus conseqüències per moltes persones concretes i una passa més cap a sa descomposició moral d’Occident. S’eugenèsia i s’esvort, s’eutanàsia i ara sa maternitat per contracte. Tot apunta a una concepció dispositiva de sa vida -pròpia i dets altres-, es seu valor relatiu en funció des benestar i d’una concepció de sa llibertat com a plena autonomia per satisfer es propis desitjos i capritxos. Si volem revertir aquesta tendència, hem de posar es valor incommensurable i superior de cada persona en es centre de sa nostra ètica.

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 14 de maig de 2017

«Los ojos de Festus Badaseraye han conocido “la guerra de los pobres”». Així sintetisava una periodista sa fugida a Europa de Festus, un nigerià que va arribar a Espanya en aquesta “guerra” contra sa pobresa on va néixer. No conec sa seva infància i joventut, però sabem com viuen tants d’altres nigerians avui: a una casa petita i dèbil en terra (fang, quan plou), sense aigua corrent i inclús sense electricitat, fent una feina cansada, de jornades eternes i inestable i, molts de pics, amb s’amarga incertesa de no sebre si el sendemà podran dur un plat d’arròs a sa taula de sa família.

Aquesta vida, normal per milions de persones, és per noltros anecdòtica, paorosa i a la vegada d’admirable superació. Per això, quan s’història de Festus va caure en mans d’una periodista, la va considerar digna que arribàs a noltros a través d’un article de premsa. Aquests dies Festus Badaseraye ha estat notícia un altre pic, però per una raó molt diferent: ha denunciat un delicte d’odi. Aquí, a Mallorca.

Podríem pensar que es racisme ha tornat a agafar força, però no és es cas. Festus, nigerià d’origen, espanyol de fa vint anys i afincat a Mallorca de fa vint-i-cinc anys ençà, ha estat humiliat per raons de llengua per un funcionari des Govern balear. Fins aquí arriben ja ses conseqüències des conflicte lingüístic creat per uns pocs, fa no gaire temps i amb una clara finalitat política, en aquesta pacífica terra. Així idò, anam superant es racisme i queim en un altre tipo d’odi irracional. Ara, s’enemic no se definex pes color de sa pell sinó per sa llengua que xerra.

“Si eres cateto, no es mi problema”. Són ses paraules amb què va rematar es seu despreci cap a Festus aquest funcionari. Tot va sorgir quan Festus va sol·licitar a sa Conselleria de Presidència sa constitució d’una entitat de modelisme. Es funcionari que el va atendre l’avisà què només li xerraria en català (“vale, todo bien”, comenta Festus), però ses faltes de respecte anaren augmentant fins an es punt de privar-lo d’un dret civil: rebre sa documentació administrativa en castellà, un des dos idiomes oficials d’aquesta terra. “Es mi derecho”, li recordà Festus. “Vés a viure a Madrid”, va esser sa resposta. Una resposta, desgraciadament, coneguda ja per molts de noltros.

Aquell jove que va arribar de Nigèria fugint de sa pobresa contava a un diari ara fa tres anys que va estar a punt d’esser deportat, però Argelia, una dona de qui Festus xerra com sa seva “mare blanca”, ho va evitar i el va ajudar. ¿Què haguès estat de Festus -pare i casat amb una mallorquina- si Argelia hagués estat com es funcionari de sa Conselleria?

Aquesta situació mos du necessàriament a demanar-mos, com a societat, com a ciutadans i com a persones: ¿volem unes institucions amables o repel·lents amb sos ciutadans? Volem viure a una societat cívica o incívica? Cadascun de noltros, ¿què volem esser, com sa “mare blanca” d’en Festus o com s’agre funcionari? Jo, personalment, m’estim més esser una mare blanca. ¿I vostès?

 

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 9 d’abril de 2017