Author: Joantoni Horrach Miralles

Hay que estrenar el año en positivo, faltaría más. Yo ahora mismo irradio alegría a raudales, una gozada de buen rollo. Así que para empezar bien este 2017 lo que me pide el cuerpo, pleno de cordialidad, es dirigir el lanzallamas purificador hacia dos bultos sospechosos a los que debemos echar mano cuanto antes si queremos ser un país avanzado o al menos decente: la tribal y taquicárdica pirotecnia, que no es otra cosa, en su psicótica crepitación, que un atentado contra la salud de todos; y, por favor, las infames batucadas, que generan menos infartos pero como agresión a la dignidad propia o ajena no tienen parangón.

Pero bueno, la verdad es que estas fiestas nos han mimado con regalitos inolvidables. Hallazgos de mentes privilegiadas, como lo de rebautizar al aeropuerto. También cimas del ingenio, como escucharle a la archiperdedora Armengol, que no ha quedado primera en ningún comicio de su vida, que ya se está preparando para «poder ganar» las próximas elecciones… Muy bien, Francina, di que sí. Ya que estamos de un sincero que lo tiramos, comunico urbi et orbi que me estoy preparando a fondo para mi inminente cita con Kim Kardashian, donde daré un do de pecho histórico.

 

Luego está el regalo de Reyes del serial de Podem, Lealtad a Alberto, un cruce entre Falcon Crest y Mariano Ozores. Suele pasar que justo cuando uno está convencido de culminar su magna obra, todo se viene abajo. No le salía mal la estrategia a Jarabo, similar a la de ERC en Cataluña: posibilitar un gobierno en el que mete mano cuando quiere, pero sin el coste de formar parte de él. Tan sobrado iba el madrileño que incluso se permitía chantajear al PSIB sobre lo que debían votar sus dos diputados en la última investidura nacional. La triunfante Armengol tragaba porque, si no, se quedaba sin gobierno. La tensión inoculada incluso generó enfrentamientos entre psocialistas y pesemeros, como el tiroteo entre los consellers Claderay Vidal que sólo hemos olvidado gracias a la polvareda morada.

La cuestión en el universo jarabista es que si de puertas afuera lo que toca es sacar los colmillos, incluso asomar el bazooka de vez en cuando, de puertas adentro, ante el infalible politburó, hay que ser «buena niña» y «no dar miedo». Por eso le ha ido mal en Podem a Carmen Azpelicueta, que destacaba demasiado, y en cambio muy bien a ‘Carlitos’ (Saura). Nueva política: Extra Ecclesiam nulla salus. Sólo que cambiando Vaticano por Complutense, auténtica West Point del podemismo donde se forjó precisamente Jarabo, un candidato tan digitado que ya había ganado las primarias antes de nacer Podem.

_____________

Publicat a EL MUNDO/Día de Baleares

Passa es temps, i no mos movem gens. S’escenari està configurat per mantenir s’estatus quo intocable, fent que qualsevol novetat que atempti contra es principis sagrats de sa Norma no pugui tocar ni una coma de sa seva lletra. Per això quan apareix un llibre valent i rigorós com Sa norma sagrada se tanquen portes, se neguen audiències i se furten debats. Però, clar, precisament es contingut d’aquest llibre publicat fa uns mesos per sa Fundació Jaume III toca de rel tots es dogmes des catalanisme oficial, aporta dades i reflexions pertinents per posar en qüestió coses que s’han assimilat com a ‘normals’ per una part de sa societat, inclús per part d’aquells que no són nacionalistes.

A Balears es catalanistes conren s’unanimitat i es dogmatisme. Però ja deia es prestigiós intel·lectual nord-americà Walter Lippmann que “quan tots pensen igual, és perquè ningú està pensant” realment. Però no lis preocupa gens aquest fet, saben lo que fan, d’aquí sa seva fal·làcia habitual d’emprar s’etiqueta de ‘científic’ en es sentit més contrari possible, és a dir, com a dogma que no permet discussions. Norma i anatema, d’aquesta dinàmica bipolar no en surten ni, en es pas que anam, en sortiran ja mai.

Per això, un des mantres des catalanisme a ses nostres illes consisteix enconsiderar com a ‘col·loquial’ o ‘castellanisme’ qualsevol variant que se faci de sa seva interpretació absolutista de sa normativa fabriana. En realitat es seu maximalisme sempre cova dins es desconeixement: pretenen fer creure an aquells que no dominen bé es tema que és il·legítim dur-lis sa contrària. Per això, confonen dialectal amb col·loquial, com ja denunciava Lluís Aracil, sacerdot des catalanisme durant sa Transició que després, ben igual que Mossèn Alcover dècades abans, va esser condemnat a s’ostracisme en baixar-se des carro. Aixímateix, s’interpreta es concepte de diglòssia només en es sentit que lis convé, fent parts i quarts, quan realment es sentit originari des terme anava just en sa direcció contrària, és a dir, donaria lloc a sa defensa de ses modalitats balears.

Es problema per ells és que sa realitat és molt més complexa que lo que dicta sa seva Norma sagrada. I dins aquesta multiplicitat hi entren situacions per ells inimaginables com que filòlegs catalanistes defensin tesis de sa Fundació Jaume III. ¡Vade retro! Xerr sobretot d’en Albert Pla Nualart i es seu excel·lent Canvi d’agulles. Per un català més àgil, més ric i senzill (RBA 2015). Se tracta d’una obra col·lectiva de sa qual Pla Nualart, que també és es responsable lingüístic des diari Ara, ha estat s’artífex junt amb s’editor Enric Gomà. És molt simptomàtic que aquest llibre hagi tengut bastant més ressò a Catalunya que a Balears, senyal de que aquí encara romanem més enfonyats dins sa doctrina. Per qualque cosa contam probablement amb es Departament de Filologia Catalana més ortodox de tot s’àmbit lingüístic.

Es cas és que Pla Nualart és independentista, però, com deia, defensa unes idees sobre es català que són en gran part ses mateixes que sa Jaume III aplica a Balears. I precisament per sa seva orientació ideològica a n’en Pla Nualart, com tampoc a qualcuns dets seus col·laboradors (Màrius Serra, Ricard Fité, etc.), se les pot inhabilitar filològicament amb s’habitual ‘sambenito’ d’espanyolista.

¿I què diu aquest llibre? Si una cosa fa és criticar una interpretació dogmàtica i restrictiva d’en Fabra, un ‘ultrafabrisme’ que hauria deixat astorat an es mateix Pompeu. Bàsicament ses seves propostes se podrien resumir en 6 punts:

1) És preferible partir de s’intuició, lo que suposa assumir que una llengua és sa que és, i no sa que voldríem que fos. Per tant, en lloc de sancionar es parlants en nom d’una ultracorrecció robòtica, lo normal seria reconèixer sa llengua viva que parlen. Aquest requisit deixaria de costat un element decisiu des catalanisme com és s’enginyeria social.

2) S’ha d’assumir s’evolució de sa llengua, ses herències des passat. Una cosa és s’interferència des castellà (o de qualsevol altre idioma) i una altra molt diferent és sa pròpia evolució de s’idioma. S’idea de puresa molts de pics té intencionalitats polítiques, i quan són filològiques pequen d’arcaïsme.

3) Com que s’estàndar ja no és sinònim de formalitat, com reconeix es DIEC2, sa norma s’ha de flexibilisar i obrir-se. Per tant, ses formes col·loquials genuïnes no haurien d’esser considerades incorrectes.

4) S’hauria d’eixamplar es concepte de correcció, flexibilitzant es nucli dur de sa sintaxi fabriana, acostant-se així norma i ús. D’aquesta manera, per exemple, s’ús de s’article baleàric admetria una presència més enllà de lo col·loquial.

5) Com que un excés de lògica aplicada a sa llengua (pensem, per exemple, en ses combinacions des pronoms febles) la converteix en contrintuïtiva i, per tant, mala d’assimilar pes parlants, s’haurien de tolerar ambigüitats. Sa llengua no és un mecanisme fred que seguesqui només paràmetres lògics.

i 6) Lo ideal seria no mesclar dialectes, que cadascun tengui es seu propi estàndar, cosa que cumpleixen a València i en es Principat de Catalunya, però no encara a Balears. Segons Nualart, podria emprar-se un supraestàndar per situacions molt generals, però sempre combinant-lo amb sos estàndars regionals. No té sentit, i aquest treball hi estaria bàsicamente d’acord, que un medi públic de Balears com IB3 no aprofiti sa riquesa que permeten ses nostres modalitats. Es mateix Joan Veny ha reconegut que un estàndar general és “un estat patològic de la llengua” que coarta sa seva diversitat.

Resumint, sa Norma se basa amb ses normes ortogràfiques de 1913 i sa gramàtica de Fabra, que té ja un segle de vida, i aquesta aplicació estricta i de caire doctrinari que se n’ha fet ha perjudicat s’ús social i cultural de sa llengua. Xerram d’autèntiques Taules de sa Llei que ningú pot qüestionar, quan lo que fa falta, com diu Pla Nualart, és una bona dosi de realisme i de deixar s’ideologia a un costat perquè sa llengua sigui vertaderament útil, próxima i fluida.

En qualsevol cas, Canvi d’agulles defensa una visió oberta i plural de sa llengua, i aplicar aquí lo que funciona a altres bandes amb tota naturalitat. Per exemple, a l’Argentina, on empren un castellà que no és ni de bon tros es mateix que es d’Espanya, i ningú se posa ses mans en es cap. En cap cas s’entén que se pugui recòrrer a un Fabra sacralisat i estret per tancar boques i generar mites, com ja alertava Aracil a començaments des 80, abans de botar des barco nacionalista.

ME EMBELESA escucharles que ellos no han politizado nunca la lengua (!), que ese pecado sólo es atribuible a los otros, esos chiflados que no entienden los arcanos de la estelada. No ideologizan, dicen lo que toca, manifiestan la única opción posible. Como el Departamento de Filología Catalana de la UIB, su hermano siamés: nuestro criterio es científico, por tanto… ¡es intocable, no puede discutirse! Por favor, regresen a la escuela secundaria y repasen el temario de lo que caracteriza al espíritu científico, porque tal vez lo confundan con la Santa Inquisición.

Con su nueva estratagema, Més quiere darle un amplio espacio educativo al inglés como «llengua estrangera», en un bilingüismo estilo Nadal Batle. El castellano definitivamente ha sido fumigado, hemos alcanzado la bendita solución final. Ni como lengua extranjera puede conformarse, la desgraciada. Claro, como nos la impusieron desde fuera… no como el catalán, que fue consensuado entre Jaume I y Abú Yahya tras la pacífica y democrática «intervención» de la Corona de Aragón.

Esta doble vara de medir, con sus innumerables ejemplos, la traté con Joan Font Rosselló en el libro Sa norma sagrada, editado por la Jaume III, fundación que ha estado de actualidad últimamente. Con su defensa de las modalidades, también representan una molestia que debería superarse. Modalidades y castellano: el eje del mal. Sin duda, les falta prestigio para elevarse a las egregias alturas olímpicas de la OCB. Comparemos lo que aparecen en IB3 ambas instituciones. También cuánta pasta pública trinca la OCB: millones de euros. En cambio, a la Jaume III se le niegan hasta subvenciones ridículas.

La fundación ha hecho público un vídeo de denuncia muy interesante. Algo de eso aparece en Sa norma, con Aina Moll, hace más de 30 años y ya a sueldo del Molt Honorable Yoda, perfeccionando la fatwa contra las modalidades en un ámbito tan cercano y municipal como son las señales urbanas o los carteles de la administración. El trabajo quirúrgico de la Moll, seguido por el del mulá Gabriel Bibiloni, ha dejado huella: apenas queda rastro del léxico balear en este tipo de soportes.

El criterio es invariable: barcelonés o sumidero. Por eso leemos escombraries y no fems, gossos y no cans (¡en un cartel del ayuntamiento de Llucmajor!). No se trata de escoger castellanismos o coloquialismos, porque no lo son. Es una cuestión de respeto a la pluralidad normativa del idioma, de todos ellos. ¿Imaginan que en Argentina tuvieran señales y cartelería, además de sus medios de comunicación, con todo escrito en el castellano de España?
_________________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 11/8/2016

Extra Ecclesiam nulla salus. Fuera de la Iglesia no hay salvación. Existen muchas iglesias, pero hoy les hablaré de una en concreto: la pesemera. Como todas, funciona con claves antagónicas y una irrefrenable tendencia a la unanimidad. Su última gesta ha sido negar una modesta ayuda económica (3.837 euros) en el Consell de Menorca y en el Institut d’Estudis Baleàrics solicitada por la Fundació Jaume III para Sa norma sagrada. Un libro del que no pueden negar el rigor y el interés intrínseco, pues aglutinando multitud de datos realiza una investigación de la que Baleares andaba huérfana.

No respetan la legalidad, pues han vetado una obra escrita en un catalán medido y elegante por el pecado de seguir el modelo lingüístico de las modalidades que está protegido por el artículo 35 del Estatut d’Autonomia. Aducen «líneas estratégicas», o sea, criterios ideológicos de comisario político para negar aquello que le conceden a todo el mundo. Incluso con Antoni Vera el IEB apoyaba proyectos de tinte independentista. Bastaba con garabatear dos líneas inanes en una servilleta sucia para que te diera una ayuda. Pero ahora, sólo admiten fieles y pusilánimes.

No hablemos ya de la OCB, que vive a cuerpo de rey con el dinero de todos, con IB3 retransmitiéndole en directo cualquier sarao mientras que a la Jaume III ni agua. Millones de euros de Baleares y Cataluña se han llevado estos dialogantes amigos del fair play. 

Tienen un sentido patrimonialista del poder. Como han demostrado con la Conselleria de Cultura, que al parecer sólo pueden dirigir Venus de Willendorf menorquinas adscritas a Més. La conselleria es su corral y sólo valen sus normas.

Será verdad que al final esto se parece bastante a Sicilia. No sólo por el PP y su socio bipartidista, el PSOE, agentes destacados de una cleptocracia ineficiente, sino también por nuestros pesemeros, que no quieren quedarse atrás en el repertorio de artimañas sectarias. Con Sa Feixina ya demostraron a esos 20.000 nuevos votantes a los que estafaron en mayo que el escorpión es incapaz de ser otra cosa: su veneno siempre sale por alguna parte, aunque sea picándose a sí mismo.

Con Sa norma sagrada están imponiendo sus líneas estratégicas minuciosamente: primero la omertà, no sea que alguien se entere de la existencia del libro, ergo de las claves que sostienen el tinglado pesemero. Y segundo, negándole cualquier ayuda. Luego dicen que defienden la lengua catalana. ¡Un memeu! Con la laminación de las modalidades baleares casi parecen considerarlas otra lengua. Son fábricas industriales de anticatalanistas.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 2/5/2016.

LA SEMANA pasada se disputó en Liverpool el Grand National, que llevo siguiendo desde hace unos años, cuando mi anglofilia alcanzó su extática cumbre. Aunque prefiero el Derby de Epsom, cita obligada para Fernando Savater desde hace 4 décadas. Qué belleza la hípica, queridos, al menos la hípica normal, aquella en la que el jockey se acomoda majestuosamente alzado sobre un magnífico purasangre.

En cambio, qué diferente es el trote que se estila en Baleares, ¡la madre que lo parió! Qué espanto ver al caballote, más tosco que en la hípica británica, tirando de un carruaje con el «manador» despatarrado de la forma menos estética imaginable. Y esas evidentes reminiscencias del arado, ese trote cochinero, como decía Butanito de los árbitros menos gráciles, esa fealdad insufrible.

Reminiscencias mentales del arado también aparecen en nuestra política de andar por casa. Me refiero al error político de Sa Feixina. Sin duda el discurso de Cort es puramente ideológico: en plena conga emocional, imitando a sus colegas del Parlament, corean que sólo se oponen al derribo los exaltados, los fascistas y tal. Pero al final si algo ha quedado claro, con encuestas y posicionamientos públicos, es que la mayoría de la población no secunda al ayuntamiento. Puede que tengamos alrededor de un 85% de fascistas en Palma, quién sabe, y que incluso muchos hayan votado al Pacte, pero no parece muy verosímil.

 

Sin embargo, ahora ya es difícil que se echen atrás. Si rectifican, se verá como una derrota. Si persisten, como una obsesión sectaria que incumple flagrante y fragantemente su máxima electoral de servir a la ciudadanía al margen de empecinamientos crispadores que, ya saben, siempre son defectos del rival.

Por esa supuesta superioridad moral se proclama también con solemnidad la despolitización de IB3. Y aunque es cierto que en algunas cosas la programación ha mejorado (Dues Voltes, Els Entusiastes), todavía se detecta un sesgo pronunciado en favor de según qué discursos y personajes.

Porque no tiene nombre que un acto como fue, este viernes, la presentación de Sa norma sagrada en el centro cultural de Sa Nostra, con nada menos que 200 asistentes, no suscitara la más mínima atención de nuestros carísimos medios públicos. Cuando después resulta que esos mismos (y otros) medios que castigan con la omertà a un libro que rompe arraigados tabúes pierden el culo dando protagonismo estelar a huelguillas seguidas por una docena justita de chavales desorientados, por ejemplo en Dalt Vila. El atávico arado doctrinario, por lo que se ve, sigue marcando la pauta.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, es 18/4/2016.

CON SU permiso, promoción obliga, hoy me voy a marcar un Umbral, pues mi segundo libro, Sa norma sagrada, ya está en las librerías. Les contaré una historia de Francesc de Borja Moll y de como las doctrinas que tienden a la unanimidad, de la misma manera que excluyen toda posibilidad de criticar sus postulados, intentan presentar el cauce de los hechos que nos ha llevado hasta aquí de una manera providencial, como si las cosas no pudieran haber sucedido de otra manera.

El caso de Moll es muy revelador de lo que podría haber sido y no fue el catalanismo de Baleares. Hasta los años 50, Moll había permanecido fuera de Sa Ceba cuatribarrada pues, aunque aceptó la ortografía de Fabra, no quiso cambiar el título del alcoveriano Diccionari català-valencià-balear, que para los ultrafabristas suponía un atentado contra la unidad de la lengua. En su primera singladura de titubeante outsider, publicó en su editorial la colección Les Illes d’Or, con obras escritas en las modalidades isleñas para que la gente pudiese leer «en mallorquí», lo que generó críticas exaltadas en el Principado.

En una conferencia que impartió en Barcelona (mayo de 1954), titulada Els dos diccionaris, defendió un modelo integrador del catalán ante el pasmo de los asistentes, que en su cabreo avisaron al primo de Zumosol del catalanismo de entonces,Joan Coromines, que residía en Chicago. Coromines intercambió unas cartas paternalistas con Moll pero, ante la imposibilidad de reeducarlo, recurrió a la misma estratagema de McNamara con J. Edgar Hoover: «Es mejor tener al indio dentro de la tienda meando para afuera que tenerlo fuera meando hacia dentro». Es decir, propuso a Moll para un puesto en el Institut d’Estudis Catalans. Moll aceptó.

No es fácil caminar solo, y el menorquín carecía del coraje de su maestro Alcover. A partir de entonces, cuando tenía más motivos para defender las modalidades, viendo la actitud bunquerizada que se encontró en Barcelona, se pasó curiosamente al otro lado.

Consolidado como miembro del Politburó lingüístico, hizo méritos para aumentar galones en la polémica de Pep Gonella (1972), donde se mostró implacable con su contendiente, cuando realmente éste no cuestionaba la unidad del catalán ni, en su tercer y último artículo, difería de lo que en teoría defendía Moll. Y digo en teoría porque ya se vislumbraba ahí su doble discurso: hacer ver una cosa, pero promoviendo la otra por debajo de la mesa. Estrategia que prolongaron y enfatizaron sus discípulos en la UIB, como puede verse en Sa norma sagrada.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, es 4/4/2016.

Quan dins un grup de persones mos trobam que totes pensen igual és que cap d’elles pensa gaire. S’unanimitat és un signe intel·lectual de sospita perquè, tenguent en compte sa pluralitat intrínseca a sa condició humana, només se pot produir a través de sa coacció o de processos de mimetisació deguts a interessos per una banda i covardia per s’altra. I precisament és aquesta tendència cap a s’unanimitat lo que caracterisa es catalanisme de ses Balears des de fa dècades.

A nivell purament lingüístic, això ha implicat sa demonisació des castellà, amb subseqüent intent d’eliminació des món oficial, i també sa suplantació de ses modalitats insulars des català per un estàndar estrany i ortopèdic. Durant dècades s’han entregat a una estratègia gramsciana que, passa a passa, els ha permès anar guanyant posicions i fer valer públicament es seu discurs, establint es marc conceptual general, maldament no tenguessin a ses urnes un suport majoritari. I això sense que es seu argumentari s’hagi renovat gens ni mica en 40 anys, d’ençà de sa polèmica d’en Pep Gonella.

Per això mateix, Sa norma sagrada. Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears, que acaba de publicar sa Fundació Jaume III, és un llibre necessari que fins ara ningú havia volgut escriure, per por o manca d’interés. Durant uns dos anys, qui escriu aquestes línies i Joan Font Roselló, portaveu de sa Fundació, mos hem dedicat a analisar amb detall aquelles fites de s’història de sa llengua que han anat donant forma an es principals dogmes des catalanisme de ses nostres illes. Per això hem culejat arxius i rastrejat biblioteques, llegit llibres i revistes, vist programes televisius, etc. Estam conveçuts que en molts de casos tendrem es silenci per resposta, i en altres crítiques irreals basades en sa fal·làcia de s’homo de palla, és a dir, atribuir a s’enemic quatre dois falsos per ridiculisar-lo.

 

Lo que no diran és que aquest llibre, sense qüestionar s’unitat de sa llengua, promou un model plural d’estàndars regionals que defensen també filòlegs independentistes com Albert Pla Nualart. Perquè no té cap sentit que medis de comunicació exclusivament balears no puguin emprar sa seva modalitat territorial perque es defensors de sa norma sagrada, aquells que com es Departament de Filologia Catalana de s’UIB, que segueix deïficant Fabra com si fos sa paraula de Déu, no ho permeten. Com ja deia fa dècades Vicent L. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ets hiperfabristes confonen interessadament lo col·loquial amb lo dialectal per desprestigiar lo segon. ¿S’imaginen que a Argentina, a ses seves televisions i pel·lícules, se vessin obligats a emprar només es castellà d’Espanya? Idò lo que allà seria inconcebible, aquí molts ho defensen, amb mala fe o per por d’encetar es debat, com si no hi hagués cap altra opció perquè així ho ha decidit es veredicte des suposats savis.

Dividit en 12 capítols que separen s’introducció (Ses llengües són fruit de sa consciència, no de sa ciència) de Font Rosselló i es meu epíleg (Identitats expiatòries), es llibre comença amb un replantejament de sa polèmica entre Mossèn Alcover iPompeu Fabra, és a dir, s’oposició d’una idea oberta i plural de sa llengua i sa visió que entén s’unitat lingüística com unanimitat que, per afegitó, posa sa llengua an es servici de sa política. També hem analisat sa figura capital d’en Francesc de Borja Moll que, per una banda va continuar sa feina d’Alcover però, que per s’altra, se va entregar an es pontífexs barcelonins, deixant de costat sa seva inicial defensa de ses formes balears; sa polèmica d’en Pep Gonella; sa Transició i sa Llei de Normalisació; es paper de s’UIB i es dictats des nucli dur des catalanisme balear, com Gabriel Bibiloni, Damià Pons oBernat Joan, completarien aquesta obra d’investigació. Podem veure així com s’ha acabat imposant un dogmatisme que no té en compte que no som a 1975, quan sortíem d’una dictadura a on només hi havia una llengua oficial, sinó que, a l’any 2016, mos trobam a un context molt diferent i plural que no legitima postulats tan maximalistes i tergiversadors.

Però ells presenten ses coses només com els convé. Per exemple, es conegut concepte de diglòssia, que sempre venen d’una manera distorsionada com un conflicte entre dues llengües, una prestigiada (es castellà) i s’altra “minoritzada” (es català), mentre que es concepte originari creat pes lingüista americà Charles A. Ferguson a 1959 no se refereix a això, ¡sino precisament a lo que passa a Balears amb ses modalitats! És a dir, en es perill de supervivència que suposa per una modalitat lingüística s’utilisació sacralisadora que se fa de s’estàndar general d’aquella llengua. En Ferguson destacava s’exemple de s’alemany estàndar de sa RFA, que invadia s’espai des dialecte alemany xerrat a sa Suïssa germànica. És a dir, com deim, exactament lo contrari de lo que es nostros catalanistes transmeten.

Juntament amb s’incompareixença d’un contrari intimidat per sa pressió mediàtica, han imposat es seus criteris a base de sofismes. S’estrella des repertori és sa fal·làcia cientifista, que consisteix en fer passar com a veritat científica lo que són criteris polítics partidistes, amb sa connotació insòlita de voler presentar lo científic com si fos algo inamovible, sagrat. Quan resulta que lo científic implica precisament s’argumentada revisió i qüestionament de lo acceptat, s’idea de que sa veritat té una naturalesa variable. Així, mos trobam que quan apel·len a sa ciència lo que estàn pensant és pur xamanisme. Cosa que evidencia que lo seu és una doctrina tancada que ja no permet cap casta de reestructuració, una espècie de veritat revelada de la qual no se pot tocar ni una coma. Es dogma s’imposa així a sa realitat i no aprèn res d’ella. Se talla de rel tota convivència amb so dubte, s’incertesa i sa refutació, inclús les demonisa com si fossin desviacions malaltisses. Finalment se desqualifica es debat, sembrador de discòrdies, perquè lo que toca és combregar tots en aquesta “germanor jerarquitzada”, com diu Aracil.

Consulti assuquí es llistat de llibreries de Balears on comprar Sa norma sagrada.

_________