S’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i sa Generalitat de Catalunya celebren enguany l’Any Fabra, amb què se commemoren es cent cinquanta anys des naixement de Pompeu Fabra i es cent anys de sa publicació de sa Gramàtica catalana normativa (1919). Amb motiu d’aquesta celebració s’estan publicant articles sobre sa vida i miracles de Fabra, considerat s’arquitecte des català modern. Entre ets articles publicats en destaca un (La topada de Fabra amb Alcover: la ‘realpolitik’ contra els ideals romàntics, 17-02-1018, Ara) d’Albert Pla Nualart que és es corrector des diari Ara. Pla Nualart no és gens sospitós d’espanyolista ni tampoc de gonella: és un separatista declarat que creu, com s’Ara, en s’independència de Catalunya. Convé fer aquestes precisions perquè a un clima tan politisat com es que vivim es quasi més important qui diu una cosa que lo que diu.
Pla Nualart parlava d’un episodi de s’història de sa llengua catalana que es catalanisme mira d’obviar sempre que pot: sa topada de Pompeu Fabra amb Antoni Maria Alcover. Pla Nualart descriu es motius de fons d’aquesta topada entre aquests dos grans filòlegs que no eren altres que sa manera de construir es català modern. Ses discrepàncies entre Alcover i Fabra no varen esser episòdiques ni fruit de gelosies ni d’enveges personals ni des mal geni des manacorí, com de vegades es nostros intel·lectuals de pa i fonteta mos volen fer creure. Es desacord entre tots dos, que Pla Nualart ja situa en es I Congrés de sa Llengua Catalana de 1906 i que durarà fins a sa mort des manacorí, no fou circumstancial ni anecdòtic. Venia d’enrere perquè era una qüestió de principis. Fabra i Alcover defensaven models de llengua contraposats. Alcover estava enlluernat de sa diversitat de sa llengua. Fabra, en canvi, veia sa necessitat de posar orde i unitat a lo que ell considerava un caos. Fabra partia des català que se xerrava a Barcelona i, com a gramàtic, sa diversitat li feia nosa i per això va priorisar es dialecte central de Catalunya a s’hora de construir sa llengua literària moderna. Alcover, en canvi, partia de tots es dialectes i aspirava a fer-ne una síntesi composicional que donàs prioritat an es més purs, o sigui, es balears, es més aïllats. Pla Nualart diu que sa gran acusació –no una acusació, sinó sa “gran” acusació– des canonge de Manacor és que Fabra basava sa nova norma en es barceloní: un dialecte “putrefacte” i “sollat de castellanismes”. O sigui, hi va haver una disputa molt forta entre quina havia d’esser s’estratègia per construir un nou model de llengua: es centralista que defensava Fabra o es composicional d’Alcover.
Pla Nualart reconeix també s’importància de sa política a s’hora de donar forma a una llengua literària, una realitat que es catalanisme nega invocant sempre sa “ciència”, com si triar una morfologia, una sintaxi o un lèxic normatius –i refuar-ne la resta– no fos una decisió arbitrària per molt fonamentada filològicament que pugui estar. Com si es criteris per triar-ne una i refuar-ne una altra, fins i tot partint d’un coneixement que ningú discuteix, no fossin discrecionals. “Els ideals romàntics [d’Alcover] topaven, ineluctablement, amb la realpolitik. Els polítics volen resultats i no ideals, i els resultats els podia oferir Fabra”, diu Pla Nualart. La Lliga Regionalista de Prat de la Riba havia de menester com més prest millor una llengua nacional que donàs resposta a sa situació de Catalunya que començava a reclamar es seu autogovern. Es polítics tenia ganes d’acabar amb una controvèrsia filològica que havia esclatat amb s’aprovació de ses normes ortogràfiques de 1913, una polèmica de pinyol vermell entre normistes i antinormistes que Prat havia intentat estroncar batiant sa nova ortografia de s’IEC com a “nacional”. Sa nació era sa llengua i, alerta… una determinada llengua.
Alcover, que llavors era president de sa Secció Filològica de s’IEC, vivia a Mallorca i ses comunicacions amb Barcelona eren difícils. No podia assistir a ses reunions. Es canonge s’havia acabat convertint en una nosa pes polítics que anys abans l’havien considerat “l’apòstol de la llengua catalana”. Totes aqueixes circumstàncies feren que Fabra, que ja residia a Barcelona i que poc a poc s’havia guanyat sa confiança des polítics, aplicàs una política de fets consumats a s’hora de publicar es Diccionari normatiu de 1917, ignorant ets acords que havia arribat amb n’Alcover i es propi reglament de s’Institut d’Estudis Catalans. Amb sa publicació des diccionari normatiu que enguany celebra un segle de vida, Alcover va fer trossos amb Fabra i ets instituters. Fins aquí arriba s’article de Pla Nualart. No és, però, es final de s’història.
Al punt la Lliga Regionalista i s’IEC varen posar en marxa una campanya de desprestigi contra Alcover des de ses pàgines de “La Veu de Catalunya”, òrgan oficial de la Lliga. No podien consentir que seguís amb sa seva obra des diccionari. Alcover necessitava doblers per acabar-lo, i davant ses pèssimes relacions amb Barcelona, va demanar ajuda a Madrid. Es clímax de sa confrontació va esser sa sessió des Congrés de Diputats on se va debatre si es Govern de s’Estat havia de donar una subvenció a Alcover per prosseguir s’obra des diccionari. Era un 21 de març de 1920. Gabriel Alomar Villalonga, diputat mallorquí elegit per Catalunya, s’hi va oposar totalment. Alomar, que té una avenguda a Palma an es seu nom, era un pancatalanista partidari de s’anexió de Balears a Catalunya perquè considerava que ses illes no tenien maduresa ni personalitat. Odiava mossèn Alcover a mort, també per motius ideològics. “Si prosperase la subvención –afirmà Alomar en un castellà inflat– sería una befa a toda la obra de cultura de Cataluña, una injuria al idioma catalán, y además una patente de ignorancia y de una sectaria obstinación para los que votasen semejante enormidad”. Gràcies a Déu, la majoria de diputats no li feren cas i es Ministeri d’Instrucció Pública va donar finalment sa subvenció a Alcover fins a l’any 1926, gràcies a sa qual, en gran part, podem disfrutar avui des diccionari català-valencià-balear. Es catalanisme no va tòrcer es coll i seguí amb ses seves invectives. “La Veu de Catalunya” assegurà que es diccionari “havia estat considerat com una cosa despreciable per les autoritats científiques”. Se veu que Alcover, el pobre, havia perdut aquesta condició. Es catalanisme volia destruir tot lo que no podia controlar, per molt de valor que tengués per sa llengua. I ho feia ja en aquell temps acusant es seus contrincants d’anticientífics.
Ara bé, no vagin a cercar res d’aquesta història en es museu que s’Institució Pública Mossèn Alcover té a Manacor. No hi trobaran res. Hi trobaran, clar, flors i violes de quan Alcover va esser beneït per Prat de la Riba com “l’apòstol de la llengua Catalana”. Per això és un museu a mitges que només conta la mitat de s’història, s’única que interessa a s’ideologia catalanista.
Joan Font Rosselló
Portaveu de Sa Fundació