Category: Comunicació

XAVIER PERICAY.

Que un filòleg aspiri a esser considerat un científic, amb tot lo que això comporta de prestigi, distinció i quasi quasi immunitat, és sa cosa més natural del món. De fet, se tracta d’una aspiració comuna a qualsevol professor universitari, i un filòleg sol reunir també sovint aquesta condició. A més, ¿no forma part sa filologia de ses ciències humanes? ¿No s’obliga es filòlegs a publicar en revistes dites científiques per poder mantenir —és un dir— sa seva plaça universitària? ¿No són ells, en fi, o una selecta representació des seu gremi, es principals garants de sa normativa d’una llengua, quan aquesta llengua disposa d’una acadèmia? ¿No constitueixen l’Acadèmia per antonomàsia?

Tot això fa que es dictàmens des filòlegs siguin rebuts, per part de sa gent normal i corrent, com paraula de Déu. Aquesta bona gent xerra com li han ensenyat o tal com ha sentit xerrar a ca seva, però no sap d’on surt, això que xerra; es filòlegs sí que ho saben. Per això mateix han estudiat lo que han estudiat. És sa seva feina, en definitiva. Sa que els permet distingir es termes genuïns des que no ho són o no ho són tant, sa que els faculta per interpretar texts escrits fa un caramull de segles, sa que els posa en condicions de decidir, per exemple, si un determinat topònim és un llatinisme, un arabisme o un mossarabisme.

Però no tots es filòlegs se limiten an aquestes funcions. Es nostros de Balears, i en general es que tenen per objecte d’estudi això que en diuen es domini lingüístic català, afegeixen una nova funció a ses pròpiament filològiques. Ells la consideren patriòtica —i ja se sap que ets interessos de sa pàtria tot ho justifiquen—, però lo seu seria anomenar-la pes seu nom, és a dir, política. Perquè persegueix un objectiu polític: s’imposició d’un model de llengua estàndar unitari i uniforme a s’Administració, s’ensenyança i es medis de comunicació de tots es territoris des domini lingüístic, un model que precedesqui i faciliti sa tan anhelada unitat i independència dets anomenats Països Catalans.

Com és natural, tothom té dret a proposar utopies i a defensar-les a sa plaça pública. Només faltaria. Però lo que no treu cap enlloc i constitueix, per afegitó, un cas de despotisme gens il·lustrat és servir-se d’un determinat prestigi social —en aquest cas, es de filòlegs, es de científics— per imposar an es conjunt des ciutadans un model de llengua que no respon ni an ets interessos generals d’aquest col·lectiu ni se sol avenir sa majoria de ses vegades amb sa seva manera de xerrar. Per comprovar-ho, no hi ha res millor que repassar ets arguments contenguts en dues obres publicades ara fa quinze anys per quatre membres des Departament de Filologia Catalana de sa UIB i que tenien com a finalitat inculcar an es mestres i professors balears, d’una part, i a tots es qui volguessin fer un ús públic de sa llengua, de s’altra, un model caracterisat per sa seva evident llunyania de sa llengua parlada.

Me referesc a Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears, des professors Antoni I. Alomar i Joan Melià, i a La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic, des professors Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Melià, respectivament. Vagi per endavant, per si qualcú en dubtava, que no hi ha cap diferència entre es model proposat en un llibre i es proposat a s’altre. Es fet que dues firmes coincidesquin i que tots quatre autors formin part des mateix Departament ja ho feia preveure. Però és que tampoc difereixen ses estratègies suposadament filològiques i científiques. Com que tot model descansa en sa tria d’una sèrie de solucions lingüístiques en detriment d’unes altres que podrien concórrer en un determinat context i amb una determinada funció, aquesta tria ha de basar-se en qualque criteri. Es nostros autors en manegen tres: es temporal, o sigui es que els permet dir si sa solució és més o manco clàssica o tradicional; es territorial, o sigui es que els permet dir si sa solució se dóna a tot es domini lingüístic o només a una part i si aquesta part és majoritària i inclou o no ses Balears; i un tercer criteri, vinculat an es dos anteriors i relacionat amb sa formalitat, o sigui es que els permet dir si sa solució és col·loquial o vulgar o, al contrari, distingida o culta. Aquests tres criteris incorporen també altres factors, com per exemple es pes de sa demografia o sa naturalesa, oral o escrita, des canal de sa comunicació.

Idò bé, un pic analisades ses dues obres, lo que un constata és que es criteris utilisats per beneir una solució i condemnar-ne una altra no s’usen sempre tots an es mateix temps, com correspondria a qualsevol procediment científic, sinó segons convé an es diguem-ne legislador. Això fa que un mateix criteri tant pugui servir per justificar una solució com per invalidar-ne una altra. Com si, en es fons des fons, s’únic criteri real fos anar ajustant sa tria i ets arguments corresponents a un model d’estàndar preestablit.

Però com que, per demostrar-ho, necessitam exemplificar-ho i per això hauríem de menester el doble d’espai de què disposam, ho deixarem, si no hi tenen inconvenient, per un pròxim article.

____________________

Publicat en es Diari de Mallorca, el 29-7-2014

. En nom de ses juntes insulars de Foment Cultural de Menorca i Foment Cultural d’Eivissa, volem fer arribar es nostro suport a IB3 Televisió davant ses crítiques i sa manipulació des sector catalanista de ses Balears que, una vegada més, ha difós una  falsetat sobre IB3 amb s’objectiu de desprestigiar ses modalitats insulars.

Com a menorquins i eivissencs, hem de lamentar aquesta manipulació informativa apareguda en es digital dBalears.cat. Balearisar no significa mallorquinisar. Balears no només és Mallorca, i es primers que ho tenim clar som es qui pertanyem a ses Balears menors, que volem fer valer sa nostra veu, que se mos escolti i se mos tengui en compte.

Es presidents de Foment Cultural de Menorca, Joan Pons, i d’Eivissa, Antoni Marí, han afirmat lo que segueix: “Aprofitam es present comunicat per deixar clar que consideram que a IB3 encara no se té prou en compte a ses illes de Menorca, Eivissa i Formentera. Dit açò, és rotundament fals que es procés de balearisació d’IB3 Televisió suposi mallorquinisar Menorca i Eivissa, cosa que mai acceptaríem”.

I han acabat amb un parell de consideracions: “Per comprovar que qui es menja es menorquí i s’eivissenc a IB3 no és es mallorquí sinó es català estàndar, bastarà un exemple molt senzill: a sa televisió no veim que sa paraula mallorquina veïnat substituesqui sa paraula menorquina i eivissenca vesí, sinó que veim com sa paraula catalana veí, que no empram a cap de ses Balears, suplanta ses dues balears, i així amb una infinitat de lèxic i formes genuïnes balears que són substituïdes per ses catalanes”.

“Està clar que aquesta campanya mediàtica de ‘mallorquinisació’ promoguda pes catalanisme és una excusa per seguir marginant es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a sa televisió pública balear, en favor des català estàndar”.

SEBASTIÁN JAUME MUÑOZ-MALDONADO. Quan es partit polític Més volia, en un exemple de falta de democràcia i de despreci a sa llibertat d’expressió, que es Parlament no deixàs emetre es vídeo “A Mallorca, en bon mallorquí” per IB3 Televisió, va comparar sa postura de sa Fundació Jaume III de defensar es mallorquí amb sa des creacionistes, que, pes qui no ho sap, són es que no accepten sa teoria de s’evolució de ses espècies d’en Darwin, cosa que fa que se’ls consideri incultes i fanàtics i que se’ls acusi d’estar en contra de sa veritat científica. Idò, és just a s’enrevés. Es creacionistes són ells. Ells són ets introductors d’un català estàndar nou i artificial, i noltros, es que volem sa permanència i dignificació des mallorquí, som ets evolucionistes, es respectuosos amb s’evolució de sa nostra llengua.

Es mallorquí ve de lo que parlaven es que arribaren amb el rei En Jaume I, amb afegitons de s’àrab i de sa llengua que se xerrava per aquí. Tot això més s’incorporació de paraules i expressions d’altres llengües, com es castellà, es francès i, de fa poc ençà, de s’anglès. Però, sobretot, es mallorquí és es resultat de s’adaptació contínua de tot aquest bagatge a sa nostra personalitat.

Es nostro estimat mallorquí s’ha anat formant, poc a poc, segle a segle, a ses vetlades de ses possessions, a ses barques des pescadors, a ses oficines des notaris, a ses cases des senyors i des mercaders, a ses consultes des metges, en es tribunals, en es convents, a sa trona, etc., de vegades evolucionant, de vegades mantenguent ses formes més arcaiques. Es fruit d’aquest procés irrepetible és una llengua meravellosa, dolça i suau. Basta veure lo que en deia en Josep Pla l’any 1921, quan va visitar Mallorca:

“El parlar mallorquí és una cosa tan agradable, tan deliciosa, tan prodigiosament feta, pastada i civilitzada, que només per sentir parlar mallorquí val la pena d’anar a les Illes”

Idò aquesta llengua deliciosa i prodigiosament pastada pes nostros avantpassats, aquesta relíquia, és lo que ara ets estandarisadors volen substituir pes català estàndar. Escrit i parlat! Diuen que sa qüestió és que no troben es mallorquí tot lo digne que s’hauria de menester. Idò, vuit segles tirats en es fems.

Es fet que no existís una unitat política i geogràfica des territoris que compartien una llengua medieval incipient va fer que sa llengua evolucionàs amb molta més llibertat que si s’hagués tractat de territoris pròxims i amb una administració única i una gramàtica primerenca com és es cas des castellà. Es resultat és una llengua amb un tronc comú que compartim amb valencians i catalans, però de vàries branques, d’una gran varietat, d’una extraordinària riquesa lèxica, fonètica, sintàctica, i molt més diferenciada de lo que pugui esser-ho entre dialectes castellans. “Català, Valencià, Balear”, ja ho deia n’Alcover. Però, com que sa denominació alcoveriana és molt llarga, se pot acceptar que an es conjunt se li digui català. A lo que no se pot donar passada és que, per mor d’aquesta denominació, se vulgui exsecallar s’arbre i deixar-li només sa branca barcelonina-fabriana, i que se consideri que es mallorquí es un bordall de s’arbre. Que és un subdialecte. Per ells, és una degeneració des català, impropi d’actes públics, cultes o professionals, ni tan sols és digne, a bastament, per transmetre ses notícies a IB3, i només val per esser emprat an es bars i a ses cuines. Se pot estar d’acord en s’unitat de sa llengua, però en s´uniformitat barcelonina i arrasadora no.

Es que no accepten de ses Balears ni es nom, aquells que sempre han tengut com a bandera pròpia sa de Catalunya i ara tenen s’estelada independentista, estan molt interessats a arraconar i, si poden, a extingir ses modalitats balears, que son ses més importants senyes que mos diferencien des catalans. Se pot comprendre: quan aconseguesquin que tots parlem en català de Barcelona, tots serem catalans. Però lo que no s’entén és es seguiment que molts de periodistes, professors i polítics no catalanistes fan des catalanisme. Total perquè s’han arribat a empassolar s’absurda cançoneta que, científicament, es català-barceloní és sa llengua i es nostro mallorquí només és un dialectutxo i que per això, i científicament, lo que s’ha de fomentar i protegir no és es mallorquí sinó es català. Com si sa decisió d’un poble de conservar o no sa seva llengua quasi mil·lenària, es seu paisatge o ses seves obres d’art, fos una qüestió científica.

Així, aquest incomprensible complex d’inferioritat ha fet que molts vegin desitjable s’ensenyança i s’utilisació des català estàndar en es medis de comunicació, en lloc de ses nostres modalitats. I es resultat és terrible. Estam perdent, de totes totes, es nostro millor tresor. Ja només parlen correctament es mallorquí es fills de pares preocupats per transmetre-lo. Fa mal a ses orelles sentir parlar aquells al·lots que aprenen sa llengua a s’escola. Es mallorquí se perdrà per sempre si això no se corregeix. Lo més tràgic és que tampoc se’n beneficien es catalanistes. Es jovent veu com els volen imposar una llengua estranya i artificial, i reaccionen dejectant-la del tot. A Ciutat no n’hi ha cap que l’empri fora de s’escola.

Si a Mallorca, de fa segles ençà, quan es metges comenten un cas ho fan sempre en mallorquí; si es missers quan tracten i han tractat d’un plet ho fan sempre en mallorquí; si es polítics quan discuteixen, en es Parlament i tot, ho fan en ses nostres modalitats, ¿qui són es catalanistes de s’Institut d’Estudis Catalans o de s’Universitat de ses Illes Balears per dir-mos que, com que ells ho consideren un subdialecte, a partir d’ara es mallorquí no és digne d’esser emprat a àmbits cultes o generals? ¿Qui és s’IEC per imposar an es balears on, com i quan poden parlar en mallorquí? ¿Qui és sa UIB per obligar a sentir ses noticies en català estàndar?

¿Es nostros catalanistes son científics? No. O potser sí. Però científics d’aquests que serien capaços de mutar artificialment sa nostra estimada tomàtiga de ramallet, autentica, única, irregular però gustosíssima, per una transgènica, artificial, fada…, si amb això poguessin aconseguir fer-li desaparèixer ses seves diferències amb sos tomàquets catalans.

En ets anys vint ho pagava venir a Mallorca per sentir parlar es mallorquí. Que sigui per molts d’anys. Serà senyal que hem reaccionat i que sa plaga d’estandarisadors que patim ha fracassat.

Publicat en es Diario de Mallorca, 7-7-2014

GRUP RAMON LLULL.

A ses ponències parlamentàries per sa reforma de s’Estatut d’Autonomia de 2007, sa qüestió de sa llengua va a tornar cobrar protagonisme. Uns ponents eren partidaris d’incloure dins es text estatutari es termes de “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer”, o sigui, lo que fins llavors s’havien anomenat “modalitats insulars”, un concepte jurídic que ja apareixia en es primer estatut de 1983. Davant s’oposició frontal des ponents des partits d’esquerres que acusaren es PP d’encendre es foc des “secessionisme lingüístic”, es PP va claudicar una vegada més i va optar per una solució de compromís perquè se pogués aprovar sa reforma estatutària.

As cap de set anys, i obligats per ses circumstàncies, es filòlegs de sa UIB s’han hagut de pronunciar, primer davant es llibre que va editar s’Institut d’Estudis Baleàrics (Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears, IEB, 2013), i llavors davant sa proposta d’incorporar ses modalitats insulars en ets informatius d’IB3. Així, fa poc, a una ressenya crítica des llibre citat, deien que no se podia parlar de “modalitats insulars” si abans no se parlava de “modalitat lingüística” amb s’intenció d’equiparar una modalitat territorial (un dialecte) a un sociolecte –manera de xerrar d’un grup social– o a un registre –estil de xerrar una llengua adequat a un cert context–. I un parell de retxes més envant, deien: “Sembla que els responsables de l’obra obliden que, ja des de fa molts d’anys, l’Institut d’Estudis Catalans, a través de les diverses publicacions sobre normativa (gramàtica, DIEC, etc.), ja tenen en compte moltes de les modalitats lingüístiques insulars, si compleixen determinades condicions de genuïnitat, extensió d’ús i utilitat.”

El 15 d’abril, a una nota de premsa, es nostros filòlegs rebutjaven s’ús en ets informatius d’IB3 de lo que ells anomenaven “català dialectal”. El passat 22 de maig treien un manifest rebutjant sa formalisació de s’article baleàric. I en es punt nº 2, se referien a “una falsa oposició entre unes “suposades modalitats lingüístiques” i la varietat comuna de la llengua catalana”. O sigui, usant s’adjectiu “suposades”, donaven a entendre que no tenien constància de s’existència de sa realitat jurídica de ses “modalitats insulars” que apareixen a un Estatut al qual, per altra banda, hi apel·len cada vegada que poden per recalcar es seu paper d’òrgan consultiu en matèria de llengua catalana. Darrerament, s’hi han referit també com a “variants lingüístiques”.

És evident que es nostros savis universitaris no se senten a pler amb so terme jurídic de “modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera”, tal com diu s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia de 2007. No en parlem ja de si s’hi senten amb sos termes “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” i “formenterer”, que sempre miren d’evitar com si fos el dimoni cucarell.

No és mal de fer endevinar es futur que espera an es mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. A s’Estatut de 1983 s’eliminaren aquestes denominacions centenàries i les substituïren per ses “modalitats insulars” des català de ses Balears. I ara veim, as cap de trenta anys, com sa UIB no només no les potencia –com a universitat de ses Illes Balears que és, desobeint, a més, es mandat estatutari–, sinó que ni tan sols reconeix aquest terme (“modalitat insular”) com a concepte lingüístic o jurídic.

Dit d’una altra manera, sa “ciència” filològica que es nostros savis duen entre mans nega es fets que tothom, llevat d’ells, veuen i toquen cada dia. Quan convé, ses modalitats insulars no existeixen. Quan no, s’IEC ja les té en compte. És com si es nostros savis mos volguessin fer creure que la Mare de Déu nom Joana, com si volguessin trobar ossos en es lleu per negar sa realitat. Com si mos diguessin que es nostros elements de judici estan atrofiats o no són adequats perquè mos falta un edifici conceptual i teòric que només ells coneixen. És com si amb sos conceptes sublims que manegen volguessin canviar sa mateixa substància de sa realitat.

Tota aquesta farsa, que mos volen encolomar en nom de sa ciència, té en realitat dos objectius: negar sa realitat, com ja hem dit, i tot per no fer gens d’autocrítica sobre es model d’estàndar que han imposat com si fossin un dèspotes il·lustrats; i no reconèixer una ideologia que iguala “unitat lingüística” a “unifomitat lingüística” i que té, com a conseqüència a llarg plaç, s’assimilació des balear pes català estàndar. Perquè aquest és es destí al qual sa mateixa sociolingüística catalana (Ll. V. Aracil, B. Montoya) condemna a la llarga, i així en parla obertament i amb total franquesa, es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterer.

Hi haurà crèduls que pensaran que sa distància entre lo que sa gent normal i corrent percep i sa percepció que tenen es nostros savis és fruit de s’ignorància des primers i de sa ciència que impregna es pensament des segons. Ca barret! Sa filologia mai ha estat cap ciència de bon de veres, en tot cas una branca de ses humanitats que utilisa uns criteris a s’hora de distingir què és lo formal o lo informal, què és lo normatiu o lo normatiu, que no sempre responen a factors “purament” lingüístics. En realitat, darrera aquestes criteris “acadèmics” s’hi amaga una determinada ideologia, lingüística i política si volen. Mos trobam, sense cap dubte, davant un exemple més de com s’ideologia pot arribar a distorsionar es mateixos fets, i fer-mos veure blanc per negre.

No és gens estrany que ets esforços des nostros savis hagin anat dirigits a eliminar qualsevol singularitat lingüística de ses nostres illes des registres més formals, com per exemple eliminant s’article salat de sa toponímia i sa rotulació des carrers, amb flagrant contradicció amb lo que diu sa llei de normalisació lingüística de 1986 que, en es seu article 14.2, estableix que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. Resulta una ironia des destí que Balears, s’únic territori on encara se conserva s’ús generalisat de s’article salat, prescindesqui d’aquest article quan resulta que sa toponímia de Catalunya, on s’ús de s’article salat pràcticament s’ha extingit, el conservi a molts des seus topònims com Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Savall o Collserola. Dit amb altres paraules, es nostros filòlegs han anat més enfora que ses directrius donades per s’Institut d’Estudis Catalans. No creim anar gens errats si deim que es nostros “catalans de Mallorca”, segurament per això, perquè són de Mallorca i no de Catalunya i han de demostrar un plus de catalanitat que es seu origen els ha negat, han estat es pitjors enemics des cultiu i sa promoció des mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Si en Moll i n’Alcover alçassin es cap!

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 12-6-2014

Estan nirviosos i preocupats, se’ls nota. Per això dimarts passat, en es Club de Opinión Diario de Mallorca, es gurús des catalanisme varen muntar un gabinet de crisi en forma de taula rodona (Per una llengua plenament normal) en es seu estil: sis veus unànimes. A totes ses taules rodones a què he assistit m’he trobat sempre amb més d’un punt de vista representat. Sigui on sigui. Sa pluralitat humana és lo que té, que difícilment (sense coaccions) trobes que tots pensin lo mateix. Idò no, resulta que en es món de sa cultura catalana oficial sí que passen aquestes coses inversemblants: taules rodones sense cap veu crítica. Inclús sense reaccions crítiques, perquè ets aplaudiments des públic entregat eren també tan entusiastes i unànimes que, com que jo era s’únic que no aplaudia, tot d’una es de devora me miraven de forma inquisitorial. Vaig decidir imitar-los tímidament perquè no sospitassin que era un dissident.

D’entrada ja se varen dir mitges veritats. Per part de sa presentadora i vice-rectora de sa UIB, na Maria Antònia Fornés, quan va reivindicar s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia només per reafirmar s’autoritat de s’universitat, però sense recordar que sa defensa de ses modalidats no l’estan duguent a terme. Una altra mitja veritat la va dir n’Isidor Marí, president de sa Secció Filològica de s’IEC, vertader conductor de s’acte, quan va afirmar que “s’estàndar no és el barceloní”, oblidant que es tronc sí que ho és. En Marí, durant sa seva intervenció, se va dedicar a dir coses que en es funcionament real de sa llengua no passen de ser paper banyat, purs brindis an es sol: “S’estàndar no amenaça ses modalitats” (quan després afirma, molest, que s’estan “exagerant ses diferències dialectals” i que ses modalidats han de quedar arraconades a un àmbit “col·loquial”); “és un sistema inclusiu, amb criteris flexibles i respectuosos”, quan qualsevol que hagi vist o escoltat aquests anys IB3 televisió i ràdio sabrà que no és així. Després va assegurar que aquells que estam a favor d’un model de llengua a Balears que tengui en compte ses nostres modalidats duim a terme ni més ni manco que una “ofensiva general contra la llengua”, i que aquest “confusionisme lingüístic” va més enllà, perque implica també “desarrelament, destrucció de l’entorn i la cultura” (seria, segons ell, un “projecte antibalear”). I inclús, i alerta amb això, “falta de respecte per la democràcia”! Se veu que té una idea curiosa de lo que és una democràcia, perquè just després va afirmar, quedant-se tan ample, que s’Estat espanyol encara avui en dia és tan uniformisador com durant sa dictadura franquista. Així mateix, va clarificar sa seva interpretació de què és una llengua, entesa en clau herderiana, no com una eina per comunicar-se, sinó com a manifestació particular d’una identitat col·lectiva, lo que té més d’ideològico-sentimental que de científic.

Sa taula rodona tenia com a fi, entre d’altres coses, reivindicar es paper que han jugat a ses lletres catalanes certs escriptors illencs. És evident que això és així, i que a s’IEC hi ha un grapat de balears (tots es de sa xerrada ho són), però ja és més discutible que es català de Balears hagi tengut cap influència en sa llengua des Principat. Ah, i per descomptat, ni una paraula se va sentir, com sol esser costum, de sa polèmica Fabra versus Alcover, ni des lèxic balear que desapareix poc a poc als nostres medis de comunicació i a ses aules de s’escola pública.

Ets altres participants varen seguir sa mateixa línia marcada per en Marí. Només en Joan Miralles, veterà professor des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, va donar més informacions que opinions, encara que no aclarien sa qüestió lingüística, sinó es paper que com a consultor ha jugat aquest organisme. En Joan Veny, molt donat a sa broma, deia que mos trobam davant un “problema que estava resolt”, expressió estranya venguent d’un científic, perquè a sa ciència els problemes mai acostumen a estar resolts del tot, sinó que cada cert temps van sorgint noves hipòtesis que posen a prova ses ja acceptades. També va mostrar una mica es llautó, com solen dir ells, declarant que necessitam un estàndar fort “per les relacions internacionals”, com si es territoris de parla catalana integrassin un Estat autònom. Per altra banda, va recalcar que “hi ha poca diferenciació en els nostres dialectes, hi ha molta homogeneïtat”; si és així, ¿quina por tenen que ses modalidats adquiresquin un major pes? Es menorquí Joan Francesc López Casasnovas, en una indiscutible mostra de rigorós cientifisme, va xerrar de sa “malaltia de l’actitud antinormista”. Se veu que es que discrepen de sa norma oficial necessiten tractament mèdic, segons aquest respectuós membre de s’IEC.

A mitjan acte, varem viure una situació una mica teatral, quasi mística, quan una tupada Aina Moll va fer acte de presència, caminant lentament amb un gaiato, passant pes corredor central cap a una cadira a sa primera filera. Ets assitents estaven religiosament pendents d’ella, la Gran Mare del Catalanisme a Balears, i varen esclatar en aplaudiments extàtics quan en Marí li va donar sa benvenguda.

Com que en Marí i en Veny s’havien estès massa, ets altres varen haver de fer es seus discursos de manera sintètica. D’en Joan Miralles destacaré dues afirmacions curioses: d’un part, que “s’estàndar és s’estructura de sa llengua. Ses modalitats són es detalls”, lo que emprenyaria molt mossèn Alcover, que defensava que sa llengua real és sa que dóna pas a s’estàndar, i no a s’enrevés; i, d’altra part, que “es lèxic eliminat dels nous diccionaris ho és per manca d’ús”, cosa indiscutible, clar, si bé s’hauria de veure quina manca d’ús s’ha anat treballant pacientment amb decisions d’enginyeria social encaminades a unificar i, en conseqüència, a mutilar s’idioma.

Finalment, aquesta atípica taula rodona se va tancar amb una intervenció d’en Nicolau Dols, degà de sa Facultat de Filosofia i Lletres de sa UIB. Va ser es més breu i, també, es més agressiu i sectari. Ses seves paraules van adquirir un to grollerament mitiner, cercant ets aplaudiments fàcils i assenyalant amb claredat ets enemics polítics: “Hem de canviar els que diuen com se fan les coses”. Ni una sola reflexió tècnica, en definitiva. Aquest inqüestionable rigor científic demostra, sens dubte, per què és es nou fitxatge estel·lar de s’IEC. Sa cita final va estar a s’altura de sa seva schwartzeneggeriana intervenció, i quasi diria que de tot s’acte: “Si m’estau escoltant és que sou sa resistència”, treta des film Terminator.

Jo podria dir una cosa parescuda per acabar aquesta crònica, canviant escoltar per llegir, però ses meves referències cinematogràfiques no coincideixen gaire amb ses d’en Dols, què hi farem.

Divinizar la lengua, esta vez su estándar y sus registros, ésta ha sido la reacción furibunda del catalanismo frente a las tentativas de dignificar los rasgos más relevantes que definen el mallorquín, el menorquín y el ibicenco, como es el artículo “salat”. Su virulencia verbal contrasta, sin embargo, con la pobreza de sus argumentos. Básicamente, se están dedicando a: a) caricaturizar el mallorquín, identificándolo con lo payés, lo vulgar y lo folclórico, como si no tuviera tanta o más riqueza filológica que el dialecto barcelonés que constituye la base del estándar; b) apelar sistemáticamente a la autoridad “científica”; y c) recordarnos a todas horas la famosa teoría de los registros, estos compartimentos estancos jerárquicos y cerrados bajo siete llaves que impedirían, con carácter definitivo, la formalización de nuestras modalidades insulares.

Desmontemos toda esta mascarada. Para empezar, la gramática normativa de una lengua no obedece a ninguna ciencia filológica porque ésta, lisa y llanamente, no existe. La elaboración de una gramática, igual que la elección de una ortografía, nada tiene que ver con la “ciencia”. Se sorprenderían de la arbitrariedad con la que los lingüistas echan mano de un criterio u otro para aceptar o desechar una determinada norma ortográfica, una morfología pronominal o una palabra. ¿Cómo pueden ser “científicos” y no sujetos a controversia los acuerdos tomados por mayoría en una academia de la lengua? Pero es que, además, como admite con naturalidad nada menos que el padre de la Sociolingüística Catalana, Lluís Vicent Aracil, del que lleva nutriéndose intelectualmente todo el catalanismo hace más de tres décadas, la fijación normativa de un idioma “responde a exigencias y demandas históricas que nunca son ‘puramente’ lingüísticas” (Papers de sociolingüística, p. 183). El acento cae, huelga decirlo, en ‘puramente’. Aracil se refiere a otras exigencias tan poco lingüísticas como las políticas, las culturales o las demográficas.

Por otra parte, la normativa de una lengua debe adaptarse a las expectativas, a las aspiraciones, a los intereses de la comunidad lingüística a la que se dirige. No es algo que incumba sólo a los académicos sino también a los hablantes que serán, con sus usos lingüísticos, los que certificarán o no el acierto de los primeros. Como afirma Aracil, antes de definir cómo tiene que ser el estándar hay que decidir primero para qué lo queremos (Papers…, p. 221). Una gramática, un libro de estilo, el propio estándar o un registro formal, no son algo caído del cielo, intocable, sagrado, perpetuo, sino algo en construcción sujeto a cambios, al menos en aquellos aspectos que no han sido exitosos socialmente. Pensemos, por ejemplo, en el modelo de catalán formal espontáneo –improvisado, por tanto– que nuestros filólogos de la UIB consideraban prioritario potenciar hace quince años. En el libro La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià, 1999), estos filólogos admitían que “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Esta propuesta, que incluía la “utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica” (p. 21), o sea, el traslado casi mimético del estándar escrito a la oralidad, ha fracasado por completo por poco que observemos qué modelo usan los docentes para impartir clases, los políticos en sus declaraciones públicas o los periodistas en la radio, o sea el “público objetivo” al que se dirigía dicha propuesta. La constatación de este problema “punzante” en 1999 significa que ya acumulaban casi otros quince años de fracaso, al menos desde 1986 con la ley de normalización. Lejos de hacer autocrítica y reconocer este fiasco, fruto de la resistencia pasiva de los hablantes hacia un modelo lingüístico con el que no se sienten identificados ni cómodos, el catalanismo prefiere negar la realidad, mirar para otro lado y atacar con ferocidad a quienes señalan el problema. Como dice Aracil, “la cosa es simple: no tiene sentido enseñar una variedad lingüística que la gente no tendrá ninguna oportunidad ni ninguna necesidad de usar. Sería como enseñar la manera de cazar osos a los habitantes del Congo” (p. 193, Papers…). En efecto, los mallorquines hemos aprendido a cambiar de lengua cuando hablamos con un castellanohablante pero seguimos siendo incapaces de hablar catalán estándar, a pesar de la mayor distancia lingüística del mallorquín con el castellano. Y esta no es una cuestión baladí: es el reconocimiento de un fracaso en toda regla. Son los comportamientos lingüísticos de los mallorquines, su voluntad en suma, los que han hecho fracasar el catalán estándar, algo que no ha sucedido con el español estándar.

Las convenciones sociales, y un estándar con sus registros formales no es más que eso, una convención, se cambian cuando no funcionan. ¿No sería más honesto reconocer este fracaso y apostar por un estándar oral para los informativos de IB3 mucho más acorde con la lengua viva de la calle?

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 24-5-14