Publicat a

Es menorquí necessita fets, no només paraules

Com a mallorquina resident a Menorca des de fa molts d’anys, veig amb admiració sa pròxima declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial. És un petit, però important pas per reconèixer, protegir i recuperar sa nostra llengua pròpia, que, com molts sabeu, se troba en una situació de clar risc de desaparèixer.

Ja mos agradaria, an es mallorquins —i me consta que també an ets eivissencs—, que se fessin passes semblants per protegir ses nostres respectives modalitats lingüístiques i preservar un patrimoni que forma part de sa nostra història, sa nostra cultura i sa nostra identitat.

Tot allò que contribuesqui, per poc que sigui, a protegir es menorquí, benvingut sigui. Aquesta declaració com a Bé d’Interès Cultural Immaterial és una passa més, de ses moltes que encara queden per fer. I les hem de fer entre tots es menorquins si volem que es menorquí seguesqui viu, present i tengui futur.

Durant anys s’ha fomentat, mitjançant s’implantació des català estàndard, s’idea que es menorquí no era una llengua apta per sa vida pública i oficial. I aquesta situació ha contribuït, precisament, an es procés de substitució lingüística que avui l’està empenguent cap a sa desaparició. A més, ses persones que han arribat de fora no han tingut s’oportunitat d’aprendre es menorquí ni d’integrar-se lingüísticament dins sa nostra comunitat. Amb sa quantitat de població que ha arribat a s’illa durant ses darreres dècades, aquesta realitat ha tingut un impacte evident.

Però tampoc an es menorquins autòctons se’ls ha ensenyat, des de petits, s’importància de conèixer, valorar i emprar sa nostra pròpia llengua. Si es menorquí encara segueix viu, és, en gran mesura, gràcies a ses famílies que l’han mantingut i transmès de generació en generació.

Tot açò demostra que s’aprenentatge des català estàndard no ha servit per preservar ni reforçar es menorquí. Més tost lo contrari, molts des que vivim en aquesta illa percebem es català estàndard com una imposició, una llengua que és present principalment allà on es seu ús és obligatori, com a s’Administració o dins es sistema educatiu. Tanmateix, allà on hi ha llibertat per triar, sa realitat lingüística és una altra: sa gent s’expressa en menorquí i en castellà i, cada vegada més, majoritàriament en castellà.

Si després de tants d’anys d’ensenyament i promoció des català estàndard es menorquí continua perdeguent presència, potser mos hauríem de demanar si realment aquest ha estat es camí adequat per protegir sa nostra llengua pròpia.

Aquestes línies volen ser, abans de res, una felicitació an es Consell Insular per aquesta iniciativa i un estímul perquè seguesqui avançant pes camí de sa protecció i preservació de sa nostra llengua pròpia. Però també volen ser una invitació a tots a reflexionar sobre com hem arribat fins a aquest punt. És necessari que totes ses formacions polítiques siguin exemple en sa defensa i promoció des menorquí, i que entitats, associacions i col·lectius de s’illa l’emprin de manera habitual en ses seves activitats i comunicacions.

Hem d’atrevir-mos a qüestionar-ho tot, també allò que durant anys hem donat per fet. I si qualque cosa no ha funcionat, no hem de tenir por de canviar de rumb i cercar altres camins que permetesquin preservar realment sa nostra llengua.

Perquè defensar es menorquí no consisteix únicament a xerrar d’ell: consisteix, sobretot, a emprar-lo. Sa defensa des menorquí s’ha de fer en menorquí.

MIMIDA PLANAS

3-9-2026, CIUTADELLA

Publicat a

Sa lenta desaparició des menorquí

Fa vàries dècades que visc fora de s’illa, concretament a Berlín. Tot i així, torn a Menorca amb  molt poca freqüència i, cada vegada que torn, percep amb més claredat es canvi lingüístic que està experimentant sa nostra terra.

Es qui viviu sempre a sa nostra estimada roqueta probablement no sou tan conscients d’aquest procés. Es canvi és tan progressiu, tan silenciós, que moltes vegades passa desapercebut. Com sa coneguda metàfora de sa granota dins s’aigua bullenta.

Sa metàfora conta que, si posam una granota directament dins s’aigua bullenta, botarà i escaparà. En canvi, si la posam dins aigua tèba i anam augmentant sa temperatura a poc a poc, suposadament no percebrà es perill i acabarà moriguent.

És cert que se tracta d’un mite: una granota real intentaria escapar quan ses condicions es tornassin insuportables. Però sa metàfora serveix per explicar perfectament com se produeixen alguns canvis socials: no succeeixen de cop, sinó a poc a poc, fins que un dia mos adonam que allò que pareixia impossible ja s’ha convertit en una realitat.

I açò és, precisament, lo que crec que li està succeiguent an es menorquí.

Molts residents potser no són plenament conscients des seu retrocés. Jo, en canvi, ho percep d’una manera molt diferent quan torn a s’illa. Perquè record com era Menorca quan era al·lot. Llavonces, sa llengua majoritària era es menorquí, que convivía amb es castellà amb absoluta naturalitat.

Després va arribar sa democràcia i, poc després, sa Llei de Normalització Lingüística. Però, en tost de centrar ets esforços a ensenyar, protegir i dignificar sa llengua pròpia de Menorca, se va optar per imposar un model lingüístic català estrany a sa tradició lingüística menorquina, mentres sa nostra manera de rallar era relegada i tractada com a dialectal, col·loquial o informal.

Quaranta anys després, ses conseqüències són a la vista: es menorquí es troba dins una situació preocupant i corre es risc de desaparèixer com a llengua d’ús habitual.

Si durant aquestes quatre dècades s’hagués ensenyat a respectar, estimar i emprar es menorquí; si se n’hagués fomentat sa transmissió entre generacions i se n’hagués facilitat s’aprenentatge a qui va arribar a viure a s’illa, probablement sa situació actual seria molt diferent.

Avui resulta cada vegada més difícil emprar es menorquí amb normalitat dins determinats àmbits de sa vida quotidiana. No hauria de ser extraordinari poder entrar dins un bar i demanar un cafè amb llet, o anar a un forn i demanar una barra de pa, emprant sa nostra llengua de sempre. Tot i així, hem arribat a un punt en què fins i tot aquestes situacions tan senzilles poden resultar difícils.

Me deman si, sa pròxima vegada que visiti sa meva terra, trobaré encara manco persones que rallin menorquí. I, sobretot, me deman quant de temps mos queda per reaccionar.

Vull aprofitar aquestes línies, escrites des de s’enyorança de sa meva terra i des de sa preocupació de qui observa sa seva evolució des de sa distància, per mostrar es meu suport a sa declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial i a totes aquelles iniciatives que tenguin com a objectiu dignificar, protegir i recuperar sa llengua pròpia de Menorca.

Esper que aquesta declaració sigui molt més que un reconeixement simbòlic. Que sigui un punt d’inflexió. Un pas per recuperar parlants, afavorir sa transmissió entre generacions i aconseguir que es menorquí torni a tenir una presència normal i natural dins tots ets àmbits de sa societat, especialment dins s’educació i s’Administració.

Perquè una llengua no desapareix d’un dia per s’altre. Desapareix quan deixam de transmetre-la, quan deixam d’emprar-la i, sobretot, quan deixam de considerar-la necessària.

I potser encara som a temps de botar fora de s’aigua.

JOSÉ ALBERTO MARQUÉS TORRENT

Publicat a

Sa Fundació mostra es seu suport a sa declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial

Des de Sa Fundació, entitat cultural dedicada a sa defensa i promoció de sa llengua i sa
cultura pròpies de Balears, volem expressar es nostro ferm suport an es Consell Insular
de Menorca i an es conseller de Cultura per sa seva iniciativa de declarar es menorquí
com a Bé d’Interès Cultural Immaterial (BICIM).

Consideram que aquesta declaració suposaria un important reconeixement an es valor històric, cultural i lingüístic des menorquí i constituiria una passa decisiva per sa seva protecció, conservació i transmissió a ses futures generacions.

Sa declaració permetria impulsar es seu estudi, documentació i difusió, protegir ses seves expressions tradicionals, es seu vocabulari i es seu patrimoni oral, així com afavorir s’adopció de mesures destinades a garantitzar sa seva continuïtat, especialment davant es risc de pèrdua de parlants i de desaparició de determinades formes pròpies. Es tracta de protegir un patrimoni viu que, a pesar de sa situació crítica
en què es troba, forma part de s’identitat cultural de Menorca i mereix ser conservat perquè continuï formant part de sa vida de s’illa en es futur.

Durant dècades, determinats experts i responsables polítics han defensat que s’ensenyament des català estàndard garantiria sa protecció i sa supervivència de sa llengua menorquina. Però sa realitat obliga a qüestionar aquestes afirmacions: es menorquí travessa actualment una situació preocupant, amb una pèrdua progressiva de parlants, de presència social i de determinats usos i formes lingüístiques pròpies.

Sa realitat demostra que s’incorporació des català estàndard an es sistema educatiu no ha aconseguit garantitzar sa conservació i transmissió des menorquí. I consideram legítim reclamar una reflexió sobre es resultats obtinguts després de dècades d’aplicació d’aquest model.

Quan sa protecció d’una llengua no respon a ses expectatives que s’havien anunciat, correspon analitzar ses causes, reconèixer allò que no ha funcionat i cercar noves solucions. Sa defensa des menorquí no pot quedar subordinada a plantejaments teòrics que no hagin donat es resultats esperats.

S’imposició des català només ha servit per arraconar es menorquí, i açò és un fet inqüestionable. Aiximateix, no s’ha aconseguit que es menorquins acceptin sa denominació de català per sa llengua pròpia i molt manco s’ha acceptat es model lingüístic.

Des de Sa Fundació consideram especialment important desmuntar s’argument recurrent que dóna an es castellà tota sa culpa des retrocés des menorquí.

Donar an es castellà sa culpa de sa pèrdua des menorquí no té cap lògica. Es problema no és sa presència des castellà, sinó que a s’escola s’ensenyi es català estàndard com s’únic model correcte i es corregesquin i substituesquin ses formes pròpies des menorquí.

Centrar es debat en es castellà desvia s’atenció des model educatiu que, —en tost de protegir es menorquí—, ha contribuït an es seu arraconament.

Sa vertadera qüestió és per què es menorquí no ha rebut durant dècades sa protecció, es reconeixement i sa presència necessaris per garantitzar sa seva transmissió i supervivència. Sa seva progressiva marginació des sistema educatiu i sa reducció des seus espais d’ús, especialment en determinats àmbits públics, institucionals i oficials, han contribuït a afeblir sa seva presència social.

Es problema no és que existesqui es castellà. Es problema és que sa llengua pròpia de Menorca es trobi en una situació de retrocés sense haver comptat amb unes polítiques suficientment específiques i eficaces per garantitzar sa seva conservació.

Des de Sa Fundació pensam que sa declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial pot constituir una primera passa per recuperar parlants, reforçar sa seva presència social i garantitzar sa seva protecció, conservació i transmissió a ses futures generacions.

No obstant açò, consideram imprescindible que aquesta declaració vagi acompanyada de mesures concretes i efectives: s’impuls des seu estudi i documentació, sa recuperació i difusió des seu vocabulari i expressions tradicionals, una major presència en ets àmbits educatius i culturals i sa creació d’espais on es menorquí pugui emprar-se amb normalitat.

Sa protecció d’una llengua no pot limitar-se a reconèixer es seu valor damunt es paper. S’ha de traduir en mesures que permetesquin que continuï essent rallada, apresa i transmesa.

Per acabar, des de Sa Fundació consideram imprescindible protegir es menorquí amb rigor, respecte i voluntat d’acord, sense convertir sa qüestió lingüística en un instrument de confrontació. Sa llengua no hauria de ser un instrument de divisió, sinó un element de sa nostra identitat cultural que mereix ser protegit, respectat i transmès, de manera urgent i imminent.

Des de Sa Fundació consideram que protegir es menorquí no significa enfrontar-lo amb es castellà ni a cap altra llengua, sinó garantitzar que una part fonamental des patrimoni lingüístic i cultural de Menorca no desaparegui.

SA FUNDACIÓ

19-08-2026

Publicat a

Sa Fundació denuncia sa politització de sa UIB i defensa s’ús històric de sa denominació “menorquí”

Des de Sa Fundació expressam es nostro suport més contundent an es Consell Insular de Menorca per emprar sa denominació “menorquí” per referir-se a sa llengua pròpia de Menorca dins ses bases d’ajudes i documents oficials.

És molt greu que sa Universitat de ses Illes Balears, una institució que hauria de vetlar per preservar, protegir i fomentar sa llengua de ses Illes i ses seves modalitats insulars, no admeti ni reconegui com a bona sa forma “menorquí”, emprada històricament des de fa segles pes ciutadans de Menorca per referir-se a sa seva llengua. Això demostra fins a quin punt hi ha ideologització i politització dins es departament de lingüística de sa UIB. An es mateix temps, és un autèntic desbarat que se mos vulgui imposar de manera forçada sa denominació “català” per referir-mos a sa llengua pròpia de Menorca, una denominació que es menorquins no han emprada mai tradicionalment i que, encara avui, no és acceptada per una àmplia majoria de parlants. Des de Sa Fundació volem recordar que tant s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears com sa Llei de Normalització Lingüística estableixen clarament s’obligació de protegir i promoure ses modalitats insulars. Però aquesta protecció no s’ha aplicat mai realment, posant en risc sa supervivència i sa transmissió de ses nostres formes lingüístiques tradicionals. Així mateix, s’article 9 de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics estableix que:

“Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desplegar i promoure es seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”.

Per açò, consideram que correspon exclusivament an es menorquins, i no a entitats, associacions o formacions polítiques, decidir com volen denominar sa seva llengua, especialment quan sa denominació “menorquí” ha estat sa forma tradicional emprada durant segles i mereix reconeixement oficial i respecte institucional. Finalment, reiteram es nostro suport an es Consell Insular de Menorca per defensar i emprar sa denominació “menorquí”, i animam a tots es ajuntaments de s’illa a seguir aquest mateix camí, com a mostra de respecte cap a sa identitat lingüística, cultural i històrica des menorquins.

10/05/2026

SA FUNDACIÓ

Publicat a

Sa identitat lingüística s’ha de respectar

Prioritzar es menorquí en es Consell Insular de Menorca —una institució que ha d’estar an es servici de tots ciutadans— és un avanç significatiu en sa dignificació i recuperació de sa llengua menorquina, una llengua que mai hauria d’haver estat prohibida ni relegada dets àmbits oficials. Enfora de debilitar sa llengua pròpia, aquesta mesura s’emmarca dins una lògica de convivència lingüística. ¿Quin és exactament es problema i per què tant d’alarmisme?

Sa diversitat lingüística mai ha de ser vista com una amenaça, sinó com un tresor que hem de preservar i transmetre amb orgull. Sa Declaració Universal de Drets Lingüístics afirma que protegir sa diversitat lingüística és una condició necessària per sa justícia, sa democràcia i sa pau social, i que normaltzar s’empriu de ses llengües pròpies a sa vida pública enforteix, —en tost de debilitar—, sa cohesió social.

De cap manera evitarem sa pèrdua de sa nostra llengua amb sa simplista i populista idea de rallar en menorquí a persones que no rallen o no coneixen sa nostra llengua. Defensar sa llengua exigeix estratègies reals i efectives, no gestos simbòlics que només mos fan sentir bé. Sa ciència diu, què, des d’una perspectiva racional, quan un mètode no dóna resultats, lo coherent és revisar-lo i substituir-lo per un altre més eficaç; sa preservació d’una llengua no pot basar-se en mètodes fallits. I aquí me referesc a s’ensenyament des català estàndard com a mitjà per sa pervivència des menorquí. Defensar una llengua no consisteix en aferrar-se a mètodes ineficaços, sinó a adaptar-se, corregir i cercar camins que la mantenguin viva en sa vida quotidiana.

Tot evoluciona, sa ciència, sa societat, sa tecnologia, però no ses idees de qualcuns, i no mos podem quedar ancorats en creences errònies de fa quaranta anys, que no han funcionat. Ara, sa realitat lingüística és diferent. Fa quaranta anys sa transmissió familiar de sa llengua era viva, ara ja no tant. Convé senyalar que es català estàndard no ha servit per impulsar es menorquí. Es retrocés des menorquí és evident. Però hi ha qui vol seguir encucalat per no veure —o millor dit escoltar— lo que passa an es seu voltant. No podem resoldre es problema lingüístic fent exactament lo que hem fet fins ara. ¿O hem de seguir esperant es miracle de sa remissió espontània de sa malaltia terminal avançada que pateix sa llengua menorquina?

Existeix un consens social entre sa majoria de menorquins, —una majoria significativa—, en què es menorquí mereix reconeixement, presència i protecció. Seria interessant una consulta popular i fer públic què pensa sa ciutadania i què es politics poguessin arribar a un consens amb es ciutadans, i no només un consens entre polítics.

Si aspiram a preservar de ver sa llengua pròpia, és imprescindible que disposi d’un marc sòlid de drets lingüístics. Tot allò que contribuesqui en avançar en drets lingüístics, i especialment a posar en valor i preservar es menorquí com a patrimoni lingüístic, és benvingut. No hi veig és problema. Per qualcuns és un drama, sa fi del món. Allà on uns veuen atacs i retrocés, molts veim llibertat i esperança.

Però, sa bona notícia és que el món no s’aturarà de girar per emprar es menorquí en àmbits oficials, que hauria de ser lo normal per a que es menorquins mos poguem sentir identificats lingüísticament amb s’administració.

S’exclousió social des menorquí amaga, com tots sabem un projecte polític, i es menorquí i es castellà són obstacles per dur a terme aquest programa. Marginar i prohibir es menorquí dets espais oficials, i relegar-lo a s’àmbit domèstic i folclòric, només condueix a s’extinció de sa llengua pròpia. Ets opositors des menorquí volen una llengua dèbil, cerquen provocar polèmica i enfrontar menorquins, en tost d’unir esforços i cooperar.

Es detractors des menorquí tracten de “radical” an aquells que defensen sa llibertat i es drets lingüístics, i ignoren que un radical és una persona que defensa idees extremes, sense aceptar punts intermijos, com fan aquells consellers, que només accepten es català de Barcelona, negant es dret a que es menorquí tengui presència, —o tengui sa mínima presència— a sa seu des Consell Insular de Menorca, que és de tots es menorquins i no de cinc o sis consellers.

Visibilitzar sa llengua menorquina, ha de servir per garantitzar es drets lingüístics des menorquins. Tractar de radical a qui defensa es drets lingüístics, uns drets reconeguts a sa Declaració Universal de Drets Humans, és propi de persones intransigents.

Reconèixer sa realitat lingüística i complir sa llei no debilita sa nostra llengua, la normalitza. Remar junts és sa millor manera de protegir-la.

Lucas Pons Bedoya

17-02-2026

Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura

A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar sa llengua balear.

Amb es teu suport, podem arribar més enfora.

Ses donacions desgraven un 80%:
Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!

Amb ben poc, pots fer molt.
Fes-te soci i forma part des canvi.

Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

Publicat a

Sa Fundació reitera es seu suport an es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca

SA FUNDACIÓ, entitat cultural dedicada a sa protecció i defensa de sa llengua i sa cultura balear, reitera públicament es seu ple suport an es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca, així com an es conseller de Cultura i a tot es Consell Insular per haver impulsat una mesura llargament esperada per una part significativa de sa societat menorquina.

Des de SA FUNDACIÓ es valora molt positivament que es nou reglament reconegui i reforci sa presència des menorquí com a modalitat lingüística pròpia de Menorca, especialment en s’àmbit institucional, administratiu i comunicatiu, superant una visió reduïda que durant dècades ha relegat aquesta llengua a s’àmbit domèstic o folclòric.

S’entitat recorda que sa Declaració Universal des Drets Lingüístics estableix que tota comunitat lingüística té dret a usar sa seva llengua pròpia en sa vida pública, administrativa i cultural, i que ses institucions tenen s’obligació de garantitzar aquest dret de manera efectiva. En aquest sentit, SA FUNDACIÓ considera que es reglament avança en sa direcció correcta en normalitzar s’ús oficial des menorquí, sempre dins es marc jurídic vigent i respectant es drets lingüístics de tota sa ciutadania.

SA FUNDACIÓ subretxa que es menorquí és sa llengua materna de molts menorquins, i que sa seva progressiva pèrdua de presència social i institucional és una realitat constatada des de fa dècades. Per açò, qualsevol actuació que contribuesqui a garantitzar, ampliar i dignificar s’ús ha de ser entesa com una mesura positiva, necessària i legítima, especialment quan es realitza des des respecte, sa proporcionalitat i sa seguretat jurídica.

S’entitat insisteix que s’ús oficial des menorquí està plenament justificat, tant des des punt de vista cultural com jurídic, i que reconèixer-lo en s’àmbit institucional no suposa excloure ningú, sinó preservar un patrimoni lingüístic en risc.

Finalment, SA FUNDACIÓ anima es Consell Insular de Menorca a mantenir i desplegar aquesta línia d’actuació, entenent que sa protecció de sa llengua pròpia no és una opció ideològica, sinó una responsabilitat institucional i un dret col·lectiu de sa societat menorquina.

04-02-2026

Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura

A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar sa llengua balear.

Amb es teu suport, podem arribar més enfora.

Ses donacions desgraven un 80%:
Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!

Amb ben poc, pots fer molt.
Fes-te soci i forma part des canvi.

Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

Publicat a

S’article herètic

Com a bons inquisidors, es catalanistes segueixen estrictament lo que mana es Consell de la Suprema i General Inquisició (defensor i protector de sa doctrina, ja religió, catalanista) respecte de s’article determinat que usam a ses illes Balears de segles ençà: marginació total a IB3 i an ets àmbits públics, educatius, administratius i institucionals (fa pocs dies la Suprema Inquisició va refusar sa petició de VOX d’usar s’article salat en es Diari de Sessions des Parlament Balear).

Es dogma catalanista no l’admet a s’estàndard lingüístic, no perquè, tal com erròniament afirma, a Balears mai s’hagi usat a àmbits cultes (¿No ès culte “L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha compost per Miquel de Cervantes Saavedra y traduit ara en Mallorquí sa primera vegada per n’Ildefonso Rullán” de 1905? Serà que no ès culte perquè en Rullan sabia que es mallorquí i es català eren llengos distintes: “Hem de tenir en conte que en aquell temps no s’usaven ‘calssons’, sinó ‘calssas senceres’, vol dir, que tapavan sas cames y sas cuixes. Mes envant dugueren també ‘medias calzas’ que arribaven a n’es jonoys, a sas que diuen avuy ‘medias’ y en català ‘mitjas’ y noltros ‘calssas’), sinó perquè ès vist com es principal símbol de diferenciació respecte de s’imposada religió catalanista, i per tant, a eliminar per poder completar sa conversió de sa nostra secular llengo mallorquina i baleàrica en llengo catalana. Avui en dia emprar s’article baleàric s’ha convertit en herètic i, per tant, has de ser cremat a sa foguera lingüística. A més de s’estigma diferenciador, es nostro ARTICLE HERÈTIC té una complexitat que encara el fa més marginal i únic a sa vegada.

S’article baleàric no ès únicament s’article salat, sa seva dualitat ès lo que el fa excepcional i molt dificultós per sa gent des continent. Dins sa llengo baleàrica ets instruments verbals de sa determinació són dos: s’article salat, que deriva de s’arrel llatina IPSU (sa casa, s’ase, es cotxos, ses màquines, amb so cotxo, amb sos cotxos…) i s’article general, derivat de s’arrel llatina ILLU, però que només s’empra en certes ocasions (el cel, la mar, el rei, el papa, l’any que ve, el Japó, a l’antiga, posar fil a l’agulla…). Lo corrent es que qualsevol persona procedent de Catalunya o de València (amb molt bona intenció de voler xerrar mallorquí) o qualcú que ha donat català a una escola de Balears (en aquest cas no ès bona intenció, ès simple ignorància, ja que s’article baleàric no s’ensenya a Balears) te digui “gira a sa dreta” o que si li demanes s’hora te contesti “són ses tres”. En es dos casos se tracta de persones que no han après baleàric a ca seva, que no coneixen sa complexitat des nostro article baleàric, i que només saben des simple article general (el gos, la safata, els gats, les vacances…). Qualsevol que xerri mallorquí a ca seva sap que se “gira a la dreta” i que “són les tres”.

Ets únics endrets on se conserva s’article salat des des seus inicis llatins són illes: Balears i Sardenya (allà no ès herètic, n’ès sa norma). Després de més mil anys d’existència, sa llengo sarda va ser reconeguda com oficial per s’Estat Italià l‘any 1999 i se va institucionalisar a s’illa sarda l’any 2006 quan sa Regió Autònoma de Sardenya va adoptar sa “Limba Sarda Comuna” com sa norma de referència per sa redacció de documents oficials i comunicació institucional. En canvi sa nostra llengo baleàrica després de tenir una cadira a sa “Real Academia Española” devora ses llengos catalana i valenciana, amb s’adveniment des dogma catalanista (s’Estatut de 1983) va ser relegada a ser una trista i oblidada modalitat de s’imposada llengo catalana d’un article 35 que mai s’ha aplicat.

Sa base de s’estàndard sard són ses varietats centrals de s’illa que serveixen de pont entre es logudorès (nord) i es campidanès (sud). Encara que sa Limba Sarda Comuna cerca s’unificació, dona certa flexibilitat segons s’ús regional (no com s’estàndard català imposat a Balears per la Suprema Inquisició). Tant ès així que sa Limba Sarda accepta tant ets articles plurals típics de sa part nord “sos” i “sas” com s’ús de “is”, típic de sa zona sud. A Sardenya sa forma masculina de s’article salat es distinta de Balears: “es llibre” ès “su libru” i “es llibres” són “sos libros” o “is libros”. En canvi es femení difereix molt manco des baleàric: “sa cadira” ès “sa cadrea” i “ses cadires” són “sas cadreas” o “is cadreas” (ses mateixes terminacions des plural en ‘-as’ de sa llengo mallorquina de principi des segle XX emprades p’en Rullan).

No es cap casualitat que s’article salat només el trobem a unes illes (Sardenya i Balears) i no en es continent (llevat de ses localitats alacantines de Tàrbena i Vall de Gallinera, on hi va ser duit per pobladors mallorquins en es segle XVII, ademés de diverses localitats des litoral de Girona), ja que, tant baleàrics com sards varen romandre pràcticament aïllats durant segles, amb escasses influències des continent, on s’article determinat derivat de ILLU se va acabar imposant. Tant sards com baleàrics varen mantenir sa seva llengo llatina (amb so seu determinant derivat de IPSU) maldament ses invasions patides casi simultàniament des de sa caiguda de Roma. Es vàndals prengueren Balears i Sardenya l’any 455 i vuitanta anys més tard sards i baleàrics passaren a formar part de s’Imperi bizantí. Després de sa desaparició de Bizanci de la Mediterrània Occidental, Sardenya caigué l’any 710 en mans de l’Islam durant un curt període de setanta anys per romandre independent fins a sa conquista aragonesa de 1324, mentres que Balears va romandre independent fins a sa conquista cordovesa de 902, per després ser conquistades per Aragó a 1229.

Només sa conquista d’en Jaume I va interferir en s’evolució de sa llengo llatina de Balears, ja convertida en es dialecte mossàrab mallorquí que xerraven es Rum i part des mallorquins islamisats però no arabisats, com n’Alí de la Palomera i en Benhabet i es seus (després de sa conquista aragonesa apostataren de l’Islam per retornar a sa religió des seus antepassats). Sa llengo d’oc de catalans i occitans se va fusionar amb so dialecte mossàrab mallorquí per donar lloc a sa nostra llengo mallorquina i baleàrica, que com a senya d’identitat mantegué i manté es seu ARTICLE HERÈTIC derivat, com a Sardenya, de s’arrel llatina IPSU.

Entre sa població de Mallorca se va conservar s’ARTICLE HERÈTIC des dialecte mossàrab des Rum i des sarraïns no arabisats, que el podem trobar a diversos topònims des Llibre del Repartiment i en altres documents des porcioners, com Saverdera, Zamorela i S’Arracó. Des topònim Saverdera que data del 1241, s’historiador i arabista Guillem Rosselló afirmava que donada “la temprana presencia de este topónimo impide pensar que se trate de una intrusión del catalán”, per tant, s’article salat seria anterior a sa conquista de 1229. Lo mateix ocorr amb s’alqueria Zamorela, ubicada en es districte de Pollença. Se tracta d’un topònim que ademés des determinant derivat de IPSU conté s’arrel preromana ‘morr-‘ (que vol dir penyal) com altres topònims conservats pes Rum i es sarraïns (Morel, Mortitx, Morro…). També amb so topònim S’Arracó mos trobam amb sa mateixa situació. A s’edició des Diccionari català-valencià-balear de 1935 (a s’actual edició l’Inquisició ho ha suprimit) s’afirmava que “abans de la reconquista devia dir-se ‘es recó’, en la pronuncia dels sarraïns degué resulta ‘ar-racó’ y els conquistadors degueren adoptar aquesta forma posant-hi de bell nou l’article”, que era s’actual article herètic derivat de IPSU.

A partir de sa conquista aragonesa es nostro ARTICLE HERÈTIC va passar a conviure amb s’article determinat derivat de ILLU trasplantat a Mallorca per s’administració aragonesa (que ja havia començat a arraconar sa llengo llatina i redactar es documents reials com lletres, nomenaments, instruccions, informes… en sa llengo d’oc, que anomenaven romanç) i en menor mesura pes duit pets escassos colons i pobladors occitans i catalans. Si ja ès difícil admetre es dogma catalanista que afirma que després de 1229 va arribar sa llengo catalana a Mallorca, encara ho ès més creure-se que varen ser es pobladors catalans procedents de Girona que s’establiren a Mallorca (concretament de L’Empordà on encara s’empra) durant es segles XIII i XIV es qui deixaren s’article salat, ja en franca recessió a ses seves terres d’origen. A més a més, encara que ès cert que hi havia gironins, aquests eren molt minoritaris respecte dets altres pobladors marsellesos, montpellerins, lleidatans, barcelonins, tarragonins, rossellonesos, narbonesos… De fet, ILLU només el trobam a sa localitat mallorquina de Pollença, on es venguts de fora, catalans i occitans, varen ser més numerosos que es mallorquins.

A diferència des sards que mantenen sa seva llengo sarda, an es baleàrics se mos ha imposat sa llengo catalana, deixant a un costat sa nostra llengo baleàrica (fruit de sa fusió des dialecte mossàrab amb sa llengo d’oc de s’administració aragonesa). Una llengo baleàrica, que com sa sarda, ha mantengut s’article salat com a principal característica diferenciadora d’entre totes ses llengos llatines.

Fins fa un segle sa nostra llengo tenia gramàtica (Amengual, 1835), ortografia (Servera, 1812) i diccionaris propis (Balaguer, 1760; Figuera, 1840), ademés d’una cadira a sa “Real Academia Española”. Es fet de s’eliminació de s’Universitat Literària de Mallorca i es seu trasllat a Barcelona a principi des segle XIX, va ser es punt de partida de sa catalanisació de ses nostres elits polítiques i culturals, que va culminar a final des segle XX amb sa fundació d’unes catalanisades OCB.cat (ets inquisidors que persegueixen es BALEÀRICS HERÈTICS) i UIB.cat (la Suprema Inquisició nascuda per mantenir sa flama des DOGMA CATALANISTA).

Aviat celebrarem es dos segles de sa desaparició de la Suprema Inquisició espanyola, però a Balears ja en duim més de quaranta de la Suprema Inquisició catalanista, que ha convertit sa nostra llengo mallorquina i baleàrica en un LLENGO HERÈTICA.

Mateo Cañellas

30/12/2025

Publicat a

Cultura valenciana, cultura menorquina: com defensar-mos de s’absorció

Dissabte, dia 6 de desembre, una representació de Sa Fundació va assistir an es Casino Mahonès, a sa ponència organitzada per Iniciativa per Mahón. Baix es títol «Cultura valenciana, cultura menorquina: com defensar-mos de s’absorció», es president de Lo Rat Penat, es senyor Vicente Navarro Raga, i es president des Consell Valencià de Cultura, es senyor Lozano Velasco, van defensar sa singularitat de sa llengua valenciana i mos van exposar sa realitat que pateix es valencià i es procés existent per eliminar sa llengua pròpia. Per desgràcia, sa llengua valenciana es troba en una situació molt similar a sa de sa llengua balear.

Sa situació des valencià és pràcticament extrapolable a sa tesitura des balear. Durant ses darreres dècades, totes dues han patit un procès d’absorció i sustitució. Sa llengua balear, —composta pes menorquí, es mallorquí i s’eivissenc—, està en risc crític de desaparèixer, probablement en aquest sigle si segueix es ritme de decadència actual. Gràcies a sa deixadesa i desinterès de ses institucions públiques que tenen sa responsabilitat salvaguardar i fomentar sa llengua pròpia.

A sa vetlada, mos va quedar clar que si balears i valencians mos entenem rallant ses nostres llenguës no és una prova impírica de que és un mateix idioma, sinó que ses dues llengües formen part d’una mateixa família lingüística. I ademés, açò demostra que s’aprenentatge des català estàndard és irrellevant per sa intercomprensió entre balears i valencians. Tal com passa entre gallecs i portuguesos, o entre txecs i eslovacs, que no necessiten un estàndard comú per entendre-se, i a cada territori tenen sa seva llengua pròpia, diferenciada i reconeguda oficialment. Si no fos així, veuríem empobrit i reduït es mapa lingüístic mundial. Per afegitó, amb llengües més febles, com demostra sa situació vigent des balear.

Es balearoparlants esteim en minoria i, avui en dia, sa transmissió familiar de sa llengua ja no és suficient, perquè en moltes ocasions ses famílies estan formades per parelles mixtes. Un des progenitors és autòcton i balearoparlant, i s’altre ha nascut fora de ses illes i té una llengua diferent. D’aquesta manera, sa transmissió de sa llengua pròpia a vegades queda arraconada.

Tampoc es nous ciutadans poden integrar-se lingüísticament, perquè sa llengua balear està prohibida a s’ensenyament i a s’administració. Sa nostra llengua no té presència an es llibres de text ni en cap etapa des sistema educatiu. També és impossible rebre un imprès de s’administració en sa nostra llengua. A sa televisió pública balear, en ets informatius, sa nostra llengua està marginada. Per açò és tan important es reconeixement de una llengua.

Segons sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, una llengua existeix i mereix protecció quan una comunitat l’empra i la reconeix com a pròpia. A Balears, sa gent ralla, i intenta transmetre, una llengua amb característiques clares i compartides. Aquest empriu real i continu és suficient per considerar-la una llengua en si, independentment de s’estatus oficial que se li doni.

Qui determina s’existència i es nom d’una llengua són es mateixos parlants, no es lingüistes, —que es dediquen a estudiar es llenguatge humà, analitzar s’estructura, sa manera com l’empren ses persones, etcètera—. Per açò, es membres de sa comunitat lingüística són es qui haurien de tenir pes a s’hora de definir quina és sa llengua pròpia. I açò és precisament lo que es polítics han d’acatar i garantitzar, vetllant per sa normativització i sa normalització de sa llengua.

Necessitam oficialitzar sa nostra llengua i expandir-la tot lo possible. Es reconeixement oficial és un acte polític, no un criteri lingüístic. Són es polítics es qui decideixen què és oficial i què no ho és. I són ells a qui han de ocupar-se des reconeixement oficial des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc com a llengua balear.

Lucas Pons Bedoya

16/12/2025

Publicat a

Sa Fundació mostra es seu suport a sa defensa des menorquí com a patrimoni viu i dret lingüístic fonamental

Sa Fundació, com a entitat cultural compromesa amb sa preservació i promoció de sa llengua i cultura balear, vol expressar públicament es seu suport an es Consell Insular de Menorca i an es conseller de Cultura en totes ses iniciatives encaminades a garantitzar es futur des menorquí i a situar-lo en es lloc que li correspon dins sa vida pública.


Sa Fundació manifesta sa seua satisfacció pes fet que es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca incorpori sa prioritat de ses formes lingüístiques pròpies des menorquí en diversos àmbits de s’activitat institucional. Aquesta aposta per sa llengua menorquina representa un pas significatiu cap a sa consolidació i es reconeixement de sa nostra llengua autòctona i tradicional dins s’espai públic i administratiu.

Sa nostra entitat reafirma es seu compromís amb es principis recollits a sa Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que reconeix es dret de totes ses comunitats lingüístiques a emprar sa seva llengua en tots ets àmbits de sa vida social i institucional.

Es menorquí és un patrimoni cultural únic, fruit de segles d’història i identitat compartida. No és només un mitjà de comunicació: és memòria, cohesió i un element essencial que defineix Menorca com a poble. Per açò, Sa Fundació defensa que sa llengua ha de ser impulsada, dignificada i normalitzada sense més dilacions.

Durant massa temps, es menorquí ha estat marginat dets espais oficials, relegat a s’àmbit domèstic i folklòric. Aquesta situació posa en risc sa seva vitalitat i l’empeny cap a una possible extinció si no es reverteix amb fermesa. Tal com estableix sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, tots es ciutadans tenen dret a ser atesos per s’administració pública en sa seva llengua pròpia.

Per açò, Sa Fundació dóna suport a totes aquelles polítiques públiques que vagin encaminades a:
· Garantitzar es dret efectiu d’atenció en menorquí a tots es servicis públics.
· Reforçar sa presència de sa llengua a sa comunicació institucional i an es procediments administratius.
· Promoure s’ús habitual i social, especialment entre es joves i en es món educatiu.
· Impulsar projectes culturals i formatius que en fomentin es prestigi i s’orgull de pertinença.

Sa prevalença des menorquí ha de ser vista com una oportunitat per impulsar iniciatives concretes de formació, ús normalitzat i transmissió intergeneracional des menorquí, d’acord amb lo que estableix s’ordenament jurídic vigent a s’Estat espanyol i a ses Illes Balears sobre protecció i foment de ses llengües pròpies a través de sa Constitució i s’Estatut d’Autonomia. Sa Fundació anima a totes ses administracions i entitats a fer un ús efectiu i respectuós des menorquí, en benefici de sa cohesió social i sa pluralitat cultural.

Sa nostra entitat considera imprescindible que es menorquí deixi de ser una llengua subordinada o limitada a espais secundaris. Menorca necessita una administració que ralli com ralla es seu poble, i una societat que reconegui i valori plenament sa seva llengua.

Es menorquí és viu, i volem que continuï viu. Sa Fundació reafirma es seu compromís absolut amb sa seva defensa, promoció i normalització, i anima totes ses institucions i entitats de Menorca a unir esforços per garantitzar-ne un futur digne i segur.

Sa Fundació

11/12/2025