Publicat a

Una ditada de mel

Entre es titulars des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, Jaume Corbera és, amb Josep Antoni Grimalt, un des pocs filòlegs que sempre s’ha manifestat a favor de defensar un lèxic genuí propi de Balears davant ses ànsies assimilacionistes des seus companys de professió que, en general, no han dubtat a desplaçar paraules ben nostres per altres principatines, donant a entendre que ses nostres eren incorrectes, pagesívoles o arcaiques. Avui vull donar una ditada de mel a Corbera amb s’esperança que no me mossegui el sendemà.

A un des seus darrers articles titulat Facem vacacions que poden consultar en es seu blog, Corbera torna a un des seus clàssics: ets errors de sa descastellanisació. Corbera se fa ressò de sa marginació d’una partida de paraules ben genuïnes que, a causa d’un procés de descastellanisació sense cap ni peus, han descomparegut de sa llengua estàndar. Concretament, fa referència a tres d’aquestes paraules: “vacacions” que ha estat substituïda pes gal·licisme “vacances”, “bolletí” substituïda per “butlletí” i “orde” per “ordre”. Es pecat capital comès per “vacacions”, “bolletí” i “orde” no ha estat altre que assemblar-se massa an es castellà. Efectivament, a principis des segle XX, durant es procés de normativisació de sa llengua catalana, un des leitmotivs de s’intel·lectualitat catalana durant es procés de depuració per crear sa nova llengua literària va esser no acceptar aquelles paraules que s’assemblassin a sa llengua castellana. O almanco intentar trobar-ne altres que s’hi assemblassin manco. Com veim, un criteri ben poc filològic o “científic”, com els agrada dir a tots es qui bravegen de “científics socials”. Curiosament, però, es normativisadors de s’escola fabriana acceptaren una tracalada de mots de França. En aquella època, es francès era per molts de catalans un model prestigiós mentre que es castellà ja era considerada com una llengua opressora contra sa qual s’havia de construir es català modern. Això afavorí que ses classes il·lustrades catalanes adoptassin molts de gal·licismes, entre ells, per exemple, “vacances”, només perquè se diferenciava més des castellà que sa forma habitual “vacacions” que s’usava a Catalunya i aquí a Balears.

Com diu en Corbera, en realitat “vacacions” és sa paraula genuïna i “vacances” un barbarisme superflu que ha guanyat, emperò, sa batalla des registres formals. Avui en dia, mestres, correctors i assessors ensenyen que “vacances” és sa forma bona i “vacacions” sa dolenta. A la majoria de diccionaris donen prioritat a “vacances” com a primera opció. “Vacacions” apareix en es millor des casos com a segona opció.

Altres exemples parescuts són “bolletí” que ha perdut sa batalla des registres formals contra “butlletí”, una forma falsa sortida, segons Corbera, d’una mala ortografia històrica. O “orde”, substituïda per “ordre”.  Però n’hi ha més, com per exemple, “depòsit” per “dipòsit”, “cartó” per “cartró”, “servici” per “servei”. Fins fa poc, era típic a certes cases tenir una dona de “servici”, tant o més que es jovençans fessin es “servici” militar. Ningú deia “servei”. Ara tothom ho diu.

Tot això mos demostra una altra vegada que a s’hora de fixar una llengua estàndar no només se tenen en compte aspectes filològics sinó també polítics i ideològics. És curiós que França fos es model a seguir pes nacionalistes catalans quan aquest país és un des més centralistes d’Europa. Basta comparar sa situació des català més amunt des Pirineus amb sa de més avall. Comparat amb França, es català a Espanya disfruta d’una salut excel·lent. Però així i tot, es catalanistes espanyols de llavonces i també es d’ara segueixen pensant que Espanya vol acabar amb so català.

I si es criteris no són adesiara gaire “científics” a nivell de lèxic, lo mateix podem dir a nivell morfològic i sintàctic. Aquesta realitat hauria de fer que mestres i filòlegs, massa avesats a apel·lar a s’autoritat de sa UIB i a sa ciència per donar bul·les de correcció i d’incorrecció, fossin una mica més humils i racionals. S’estàndar és com és com hagués pogut esser d’una altra manera si es normativisadors així ho haguessin volgut. Fer un estàndar és triar i triar vol dir marginar unes solucions per sobrevalorar-ne d’altres. Sa norma no és sagrada, ni eterna, ni inexorable, ni científica. Se manté gràcies a una convenció social que, com totes ses convencions socials, no és intocable. Es dialectes no són corrupcions ni degeneracions de ses llengües literàries o estàndar. És precisament a s’enrevés. Com advertia Alcover, primer són es xerrars heterogenis i llavors, gràcies a un procés de depuració artificial de sa diversitat lingüística, germina un estàndar −gens natural− que sol respondre sempre a sa voluntat de delimitar una col·lectivitat, un estat, una nació, una comunitat, una consciència col·lectiva determinada. Ses llengües no són constructes científics sinó sociopolítics que responen tàcitament a una voluntat col·lectiva de viure i compartir plegats una determinada manera d’esser. Lo que passa és que aquí a Balears mai mos han demanat es nostro parer. Més encara, la majoria no s’han aturat mai a pensar sa profunda càrrega política i ideològica que hi ha darrere un estàndar i tot lo que això implica i comporta. Ni s’ho imaginen, però as cap de trenta-cinc anys d’imposició d’un estàndar centralista n’hi ha que ja s’ho comencen a ensumar.

Joan Font Rosselló

Portaveu de Sa Fundació

Publicat a

Sa topada de Fabra i Alcover

S’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i sa Generalitat de Catalunya celebren enguany l’Any Fabra, amb què se commemoren es cent cinquanta anys des naixement de Pompeu Fabra i es cent anys de sa publicació de sa Gramàtica catalana normativa (1919). Amb motiu d’aquesta celebració s’estan publicant articles sobre sa vida i miracles de Fabra, considerat s’arquitecte des català modern. Entre ets articles publicats en destaca un (La topada de Fabra amb Alcover: la ‘realpolitik’ contra els ideals romàntics, 17-02-1018, Ara) d’Albert Pla Nualart que és es corrector des diari Ara. Pla Nualart no és gens sospitós d’espanyolista ni tampoc de gonella: és un separatista declarat que creu, com s’Ara, en s’independència de Catalunya. Convé fer aquestes precisions perquè a un clima tan politisat com es que vivim es quasi més important qui diu una cosa que lo que diu.

Pla Nualart parlava d’un episodi de s’història de sa llengua catalana que es catalanisme mira d’obviar sempre que pot: sa topada de Pompeu Fabra amb Antoni Maria Alcover. Pla Nualart descriu es motius de fons d’aquesta topada entre aquests dos grans filòlegs que no eren altres que sa manera de construir es català modern. Ses discrepàncies entre Alcover i Fabra no varen esser episòdiques ni fruit de gelosies ni d’enveges personals ni des mal geni des manacorí, com de vegades es nostros intel·lectuals de pa i fonteta mos volen fer creure. Es desacord entre tots dos, que Pla Nualart ja situa en es I Congrés de sa Llengua Catalana de 1906 i que durarà fins a sa mort des manacorí, no fou circumstancial ni anecdòtic. Venia d’enrere perquè era una qüestió de principis. Fabra i Alcover defensaven models de llengua contraposats. Alcover estava enlluernat de sa diversitat de sa llengua. Fabra, en canvi, veia sa necessitat de posar orde i unitat a lo que ell considerava un caos. Fabra partia des català que se xerrava a Barcelona i, com a gramàtic, sa diversitat li feia nosa i per això va priorisar es dialecte central de Catalunya a s’hora de construir sa llengua literària moderna. Alcover, en canvi, partia de tots es dialectes i aspirava a fer-ne una síntesi composicional que donàs prioritat an es més purs, o sigui, es balears, es més aïllats. Pla Nualart diu que sa gran acusació –no una acusació, sinó sa “gran” acusació– des canonge de Manacor és que Fabra basava sa nova norma en es barceloní: un dialecte “putrefacte” i “sollat de castellanismes”. O sigui, hi va haver una disputa molt forta entre quina havia d’esser s’estratègia per construir un nou model de llengua: es centralista que defensava Fabra o es composicional d’Alcover.

Pla Nualart reconeix també s’importància de sa política a s’hora de donar forma a una llengua literària, una realitat que es catalanisme nega invocant sempre sa “ciència”, com si triar una morfologia, una sintaxi o un lèxic normatius –i refuar-ne la resta– no fos una decisió arbitrària per molt fonamentada filològicament que pugui estar. Com si es criteris per triar-ne una i refuar-ne una altra, fins i tot partint d’un coneixement que ningú discuteix, no fossin discrecionals. “Els ideals romàntics [d’Alcover] topaven, ineluctablement, amb la realpolitik. Els polítics volen resultats i no ideals, i els resultats els podia oferir Fabra”, diu Pla Nualart. La Lliga Regionalista de Prat de la Riba havia de menester com més prest millor una llengua nacional que donàs resposta a sa situació de Catalunya que començava a reclamar es seu autogovern. Es polítics tenia ganes d’acabar amb una controvèrsia filològica que havia esclatat amb s’aprovació de ses normes ortogràfiques de 1913, una polèmica de pinyol vermell entre normistes i antinormistes que Prat havia intentat estroncar batiant sa nova ortografia de s’IEC com a “nacional”. Sa nació era sa llengua i, alerta… una determinada llengua.

Alcover, que llavors era president de sa Secció Filològica de s’IEC, vivia a Mallorca i ses comunicacions amb Barcelona eren difícils. No podia assistir a ses reunions. Es canonge s’havia acabat convertint en una nosa pes polítics que anys abans l’havien considerat “l’apòstol de la llengua catalana”. Totes aqueixes circumstàncies feren que Fabra, que ja residia a Barcelona i que poc a poc s’havia guanyat sa confiança des polítics, aplicàs una política de fets consumats a s’hora de publicar es Diccionari normatiu de 1917, ignorant ets acords que havia arribat amb n’Alcover i es propi reglament de s’Institut d’Estudis Catalans. Amb sa publicació des diccionari normatiu que enguany celebra un segle de vida, Alcover va fer trossos amb Fabra i ets instituters. Fins aquí arriba s’article de Pla Nualart. No és, però, es final de s’història.

Al punt la Lliga Regionalista i s’IEC varen posar en marxa una campanya de desprestigi contra Alcover des de ses pàgines de “La Veu de Catalunya”, òrgan oficial de la Lliga. No podien consentir que seguís amb sa seva obra des diccionari. Alcover necessitava doblers per acabar-lo, i davant ses pèssimes relacions amb Barcelona, va demanar ajuda a Madrid. Es clímax de sa confrontació va esser sa sessió des Congrés de Diputats on se va debatre si es Govern de s’Estat havia de donar una subvenció a Alcover per prosseguir s’obra des diccionari. Era un 21 de març de 1920. Gabriel Alomar Villalonga, diputat mallorquí elegit per Catalunya, s’hi va oposar totalment. Alomar, que té una avenguda a Palma an es seu nom, era un pancatalanista partidari de s’anexió de Balears a Catalunya perquè considerava que ses illes no tenien maduresa ni personalitat. Odiava mossèn Alcover a mort, també per motius ideològics. “Si prosperase la subvención –afirmà Alomar en un castellà inflat– sería una befa a toda la obra de cultura de Cataluña, una injuria al idioma catalán, y además una patente de ignorancia y de una sectaria obstinación para los que votasen semejante enormidad”. Gràcies a Déu, la majoria de diputats no li feren cas i es Ministeri d’Instrucció Pública va donar finalment sa subvenció a Alcover fins a l’any 1926, gràcies a sa qual, en gran part, podem disfrutar avui des diccionari català-valencià-balear. Es catalanisme no va tòrcer es coll i seguí amb ses seves invectives. “La Veu de Catalunya” assegurà que es diccionari “havia estat considerat com una cosa despreciable per les autoritats científiques”. Se veu que Alcover, el pobre, havia perdut aquesta condició. Es catalanisme volia destruir tot lo que no podia controlar, per molt de valor que tengués per sa llengua. I ho feia ja en aquell temps acusant es seus contrincants d’anticientífics.

Ara bé, no vagin a cercar res d’aquesta història en es museu que s’Institució Pública Mossèn Alcover té a Manacor. No hi trobaran res. Hi trobaran, clar, flors i violes de quan Alcover va esser beneït per Prat de la Riba com “l’apòstol de la llengua Catalana”. Per això és un museu a mitges que només conta la mitat de s’història, s’única que interessa a s’ideologia catalanista.

Joan Font Rosselló

Portaveu de Sa Fundació

 

Publicat a

Desconeixença de s’article salat (carta a ULTIMA HORA)

Arran de s’editorialet a La Galería que surt avui dimecres a ULTIMA HORA, es portaveu de sa Fundació Jaume III ha enviada sa següent carta an es director d’aquest diari.

Senyor director:

resulta lamentable que certs locutors d’IB3 Ràdio que pagam tots es balears i s’editorialista de sa secció d’opinió La Galería d’aquest diari mostrin tanta ignorància de lo que és, sense cap dubte, sa singularitat més destacada i genuïna de ses modalitats insulars com és s’article salat. Afirmar que es lemes de ses pancartes de sa manifestació de Mos Movem des passat diumenge 18 de febrer contenien faltes d’ortografies o, en paraules de La Galería de dimecres 21 de febrer, “disparates lingüísticos”, “extrañas palabras” o “expresiones desestructuradas”, en al·lusió a s’ús de s’article “ets” a “ets idiomes salven vides” o “ets idiomes no curen”, posa de manifest dues coses.

En primer lloc, s’ignorància des polls inflats que fan aquestes afirmacions, originada segurament pes despreci que cap a s’article salat han mostrat sempre ses nostres elits culturals i acadèmiques i es xotets de cordeta que els van darrere que, amb so pretext de sa teoria des registres formals i informals, el voldrien eliminar de qualsevol àmbit de prestigi.

S’article “ets” davant vocal o “h” és una variant de s’article plural “es” quan va davant una vocal o una “h” muda. Tècnicament se’n diu un al·lomorfisme –una variant d’una mateixa forma– que facilita sa pronunciació i sa comprensió des substantiu. A Mallorca i a Menorca s’usa sempre. Així, en lloc de “es ulls” es mallorquins i es menorquins deim “ets ulls”, en lloc de “es idiomes” deim “ets idiomes”. S’ús de “ets” davant vocal o “h” està recollida per Amengual, Alcover, Moll i Josep A. Grimalt a probablement s’estudi més complet que s’ha fet sobre s’article salat, Els articles en el parlar de Mallorca.

Per això, es qui reivindicam sa formalisació de s’article salat –que, junt amb so lalat, formen un paradigma únic i digne de conservació, s’anomenat “article baleàric” segons es mateix Moll– vàrem incorporar “ets” a “Un model de llengua per ses Illes Balears” (Ed. Fundació Jaume III, 2015), es llibre d’estil de sa nostra fundació. Amb tota naturalitat i tranquil·litat. I qui no li agrada, que grati. Pareix mentida que es qui diuen defensar ses modalitats insulars com s’editorialista de La Galería ignorin ses formes de sa principal característica d’aquestes mateixes modalitats insulars. Pareix mentida.

Joan Font Rosselló

Portaveu de sa Fundació Jaume III

Publicat a

El despacho de Moll

La Institució Francesc de Borja Moll nació como una iniciativa para salvaguardar el legado de la editorial Moll, la emblemática empresa editorial que fundara el filólogo menorquín y que fue durante décadas una referencia para la edición en catalán en Baleares con títulos tan conocidos como las rondallas mallorquinas de Antoni. M. Alcover, Les Illes d’or o el Diccionari Català-Valencià-Balear. Acosada por las deudas, la editorial se desplomó definitivamente a finales del 2014. Esta vez ninguna institución pública acudió al rescate y la editorial Moll siguió el mismo calvario que siguen las empresas del resto de mortales cuando quiebran, con un concurso de acreedores que nos dejó una imagen dantesca: centenares de lectores comprando a precio de saldo entre las pilas de libros que abarrotaban la nave industrial que tenía la editorial en Can Valero. La Institució Francesc de Borja Moll está dirigida por Antoni Mir, el principal responsable de la radicalización de la Obra Cultural Balear en su etapa como presidente y, años atrás, secretario general de política lingüística de la Generalitat de Cataluña.

Entre los fines de la Institució Francesc de Borja Moll figura la promoción de la figura y la obra de Moll. De ahí que el pasado 10 de octubre se celebrara por segundo año consecutivo el II Día Francesc de Borja Moll, una jornada que, según la web de la entidad y la prensa, consistió en un concurso infantil de esburbassaments a través de Facebook que se llevó a cabo en una veintena de colegios de primaria y en un serie de lecturas de las rondallas mallorquinas realizadas en una docena de bibliotecas. Las actividades apenas suponían coste alguno más allá de los premios para los vencedores del concurso: una edición popular de las rondallas con sus 24 tomos y un Diccionari Català-Valencià-Balear, colecciones que a buen seguro forman parte de los cerca de 350.000 libros que, según palabras de Mir, dejó en depósito la editorial cuando quebró.

Una actividad loable y desinteresada, ciertamente, si no fuera porque la Institució Francesc de Borja Moll pidió para financiarla una subvención a la Dirección General de Política Lingüística del Govern balear en el marco de las ayudas de 2017 para fomentar el uso del catalán. Recibió la friolera de 20.000 euros. Los deseos del catalanismo nunca caen en saco roto. Con el dinero de todos hacen fiesta los devotos.

No termina aquí la cosa. En la resolución definitiva de estas ayudas fechada en noviembre de 2017 aparece otra solicitud de la misma entidad cuando menos insólita. Al parecer habría solicitado otra subvención para la “exposición del despacho de Francesc de Borja Moll”, un proyecto que, sin embargo, fue denegado sucintamente por la comisión evaluadora por “no ajustarse a los objetivos de la convocatoria”. Hay vidas, trayectorias y, permítanme la ironía, despachos personales que devienen en una obra pública con el paso del tiempo. Definitivamente la de Moll, como la de Fabra, es una de ellas. Al menos si consideramos el dinero público que nos han costado en vida y después de su muerte.

El pesebre catalanista. El PP del Consell de Mallorca ha echado en cara a Miquel Ensenyat que prestara gratis el Teatro Principal a la OCB para la Nit de la Cultura en la que se homenajeó a dos de los golpistas de octubre pasado que todavía están en la cárcel. El PP peca de timorato, dice que la última Nit de la Culturaque IB3 retransmitió gratis total no fue un acto a favor de la lengua ni de la cultura, sino un acto político en el que se hizo apología del independentismo. Tanta ingenuidad por parte del buenazo de Mauricio Rovira me conmueve. Pero, ¿acaso hace algo la OCB que no sea un acto abiertamente separatista y contra la nación española? La defensa de la cultura y de la lengua catalana no es más que un anzuelo para obtener suculentas subvenciones públicas que luego dedican a fomentar el separatismo y la anexión de Baleares al proyecto de la Gran Cataluña. No hay más que oír lo que arguye el Pacte y el PI de Jaume Font cuando defienden a la OCB a capa y espada, en Artà o en la institución insular. La “lengua” y la “cultura” no se les caen de los labios. Pura hipocresía. Disfrazan de cultura lo que no es otra cosa que una lucha política que aspira a desguazar la autonomía balear de la que se nutren año tras año gracias a las fuerzas del Pacte que riegan a la OCB por los servicios prestados. Y eso lo sabemos todos, menos el PP que al parecer sigue en el guindo. En la misma convocatoria en la que Mir pedía una ayuda para exponer al público el despacho de Moll, la OCB recibía otros 20.000 euros para su “red territorial” y su filial Paraula otros 9.450 euros para su programa de parejas lingüísticas. Por no hablar de lo que recibe todos los años la OCB para su entramado de revistas de la Part Forana que sólo sirven para apoyar las políticas de las franquicias locales de MÉS, ERC y demás fuerzas del Pacte.

Article publicat diumenge 11 de febrer a El Mundo-El Día de Baleares

Publicat a

Es nom sí que fa la cosa

És molt mal de fer destriar política i llengua, molt mal de fer. Una prova més de sa connexió inherent entre política i llengua la trobava fa un parell de setmanes a una interessantíssima entrevista que li feia es suplement El Cultural a Santiago Muñoz Machado, acadèmic de sa Real Academia Española. Muñoz Molina desfà es mite que sa castellanisació d’Iberoamèrica i sa depauperació de ses llengües indígenes que s’hi parlaven abans de sa conquista fos obra des regne d’Espanya. “La conquista lingüística se hizo con tanta cautela que, a principios del siglo XIX, en la época de los procesos de independencia, había trece millones de habitantes y el español lo hablaban solamente tres”.

En tres-cents anys sa política lingüística –si es que n’hi havia– de l’Imperi espanyol havia conseguit uns resultats ben magres. En realitat, assegura Muñoz Molina, sa castellanisació a gran escala, i es corresponent desprestigi de ses llengües indígenes, va correspondre a ses noves repúbliques independents d’Amèrica del Sud.

Muñoz Machado revela una sèrie de detalls que impressionen. A s’hora d’alliberar i fundar ses noves repúbliques, los libertadores (Bolívar, San Martín, Sucre) actuaren pensant en França influïts per sa Revolució Francesa de 1789 que començava a canviar el món. Es model des libertadores era es model centralista francès. “Las nuevas repúblicas quisieron seguir la pauta de la Francia republicana: «una nación, una lengua» (Francia empleó esta consigna para liquidar sin miramientos todos los dialectos locales, y hoy en Francia no se habla más que el francés de París). En América se quiso hacer lo mismo. Pero la lengua con la que se encontraron al independizarse fue el español, la lengua del poder que, desde su punto de vista, se les había impuesto. Para salvar este escollo sostuvieron que el español de España no era como el de España, sino un castellano modificado. Soñaron con la posibilidad de crear un español distinto Pero fracasaron y se mantuvo la unidad del idioma”. Al marge des seu èxit o fracàs, observam també a Amèrica ses mateixes tendències que se reprodueixen fil per randa a tots es processos nacionalistes que marquen es segle XIX a Europa, també des nacionalisme català, un des més tardans.

S’importància capital de ses llengües a s’hora de delimitar fronteres i conformar nacions se manifesta a diferents nivells. En primer lloc, s’eleva oficialment una forma de parlar –sa més culta, o sa geogràficament més estesa, o sa més parlada, es criteris poden variar– i automàticament se degraden la resta de llengües o dialectes que s’hi parlen a patois locals que, sense prestigi literari, social i mancats d’eines i models normatius, s’esvaeixen amb el temps. Sa nova França revolucionària serà es cas més paradigmàtic d’això. Es parisenc se converteix en “francès”, sa nova llengua nacional de tot s’Hexàgon. Itàlia i Alemanya construiran sa seva unitat nacional sobre es fonaments d’una unitat lingüística prèvia que s’han produït a partir des toscà i s’alt alemany. Es nacionalisme és, en conseqüència, una ideologia radicalment moderna que implica un grau d’enginyeria lingüístic desconegut a ses monarquies de s’Antic Règim, molt més anàrquiques i caòtiques lingüísticament que ses democràcies lliberals modernes. En segon lloc, veim per part des nacionalisme una determinació de crear no només una nova nació, sinó també de crear una llengua separada i independent des països que l’enrevolten. Això és bàsic. Es filòlegs nacionalistes se converteixen en es vertaders pares fundadors de la Pàtria. Una ortografia defineix una llengua i una llengua una nació. Més clar, aigua. Aquí no importarà en absolut lo que opinin es romanistes, ets únics científics en coneixement de llengües durant tot es XIX. Sa ciència no hi juga cap paper, en tot això. O, en tot cas, un paper secundari. Qui delimita es contorns on se parla una llengua, qui decideix quina llengua culta –abans literària– ha de servir com a referència, qui defineix una nova ortografia que serà imposada per sa força coercitiva de s’Administració, qui elabora un diccionari normatiu que destria lo correcte i lo que no ho és, seran una casta molt especial de professionals: es filòlegs nacionalistes, submisos a ses orientacions polítiques des moviment nacional. Pompeu Fabra és, sense cap dubte, s’exemple més eminent de filòleg nacionalista. I si qualcú en té cap dubte, el convid a llegir es seu manifest Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria de maig de 1934. En tercer lloc, tenir una llengua uniforme pes seus parlants, independent des països veïnats i perfectament delimitada territorialment no basta. Millor si sa llengua nacional pren es nom de sa nació en construcció. No se parlarà pus de castellà, sinó d’espanyol. No de toscà, sinó d’italià. No de llengua d’oil, sinó de francès. No de llemosí, sinó de català. O sigui, es nom de sa llengua també fa la cosa. I no és gens innocent.

S’ús que es nacionalisme –ara obertament ja separatista– ha fet i fa de sa llengua catalana, fins i tot d’aquells aspectes considerats més “científics” que susciten més consens entre sa població –com pugui esser es dogma de s’unitat de sa llengua o s’estàndar comú– no és exclusiu des catalans que ara volen constituir-se com una nova nació independent a Europa. En realitat, es catalans no han fet altra cosa que lo que abans ja havien fet es nacionalismes de tota casta i condició. Es seu problema és que han arribat cent anys massa tard. O no. Amb aquests antecedents europeus i coneguent ses intencions des catalanisme, lo que me ve més de nou és com sa socialdemocràcia i sa dreta espanyoles varen contribuir el 1983 (Estatut d’Autonomia) i el 1986 (Llei de normalisació lingüística) a posar sa primera pedra –decisiva, determinant, segurament irreversible– per sa construcció nacional des Països Catalans, un procés que a la llarga aspira a destruir sa Nació espanyola. Ni es nom de sa llengua, ni sa conformació de s’estàndar, ni sa delimitació territorial d’una llengua han estat mai innocents. Ara mateix pagam ses conseqüències de s’ingenuïtat d’Aliança Popular i PSOE durant ets anys vuitanta i noranta.

 

Article publicat dia 23 de gener de 2018 a El Mundo-El Día de Baleares

Publicat a

Joies d’en temps primer

Obrim una nova secció setmanal que consistirà a recordar cinc paraules i cinc modismes d’en temps primer, d’aquells que podem trobar a ses rondaies de mossèn Alcover però que difícilment avui ja sentirem pes carrer. Aquest recull setmanal de mots i modismes s’agafarà de s’anàlisi des vocabulari de sa rondaia mallorquina que feim cada setmana en es programa de ràdio EN CLAU BALEAR.

Joies 1