Tothom té dret a defensar es Drets Lingüístics

Qualsevol ciutadà o comunitat lingüística té dret a defensar es Drets Lingüístics, drets que formen part de sa Declaració Universal des Drets Humans, i ningú ha de dictar qui pot o no pot defensar o opinar sobre es seu idioma matern. Més tost, si tots donàssim es nostro parer, probablement es nostro menorquí no estaria a sa situació en que està actualment. Una llengo en procés de desaparèixer gràcies a sa marginació i es desinterés, principalment,  per part de sa classe política.

  Tal vegada Balears és sa única comunitat lingüística del món en que sa llengo pròpia és tractada d’incorrecte, coloquial, informal, vulgar i de dialecte amb es sentit més pejoratiu. En canvi a s’altre banda de la mar, sa parla des catalans és un idioma correcte, cult, formal i de prestigi. Ets autodenominats “experts” diuen que català i menorquí és lo mateix… Açò fa olor a sucurrim.

  ¿Colcú s’imagina que en es països de Sud-amèrica de parla castellana estiguessin prohibides i marginades ses particularitats lingüístiques pròpies d’aquells territoris, i que ademés sa classe política els imposàs es castellà que rallam a Espanya? O lo mateix amb s’inglès: que a Austràlia o a Amèrica del Nord es vessin forçats a emprar s’inglès des Regne Unit, renunciant a sa seua personalitat lingüística. Idò, açò és lo que passa a Menorca i a Balears amb sa llengo materna de una part dets habitants d’aquestes illes. Aquesta deixadesa ha provocat que actualmente es menorquinoparlants siguem minoria.

  Vull explicar lo absurt que resulta comparar es menorquí amb s’andalús o s’inglès d’Austràlia. Típic argument que empren es “de la ceba” per fer befa. Quan van arribar es nous pobladors a Menorca en es sigle XIII, aquí ja rallavem una llengo romanç, derivada des llatí que va arribar mil quatracents anys abans, boni res. Es nous pobladors majoritariament catalans i occitans van aportar sa llengo d’oc que es va fusionar amb es parlar de sa població autòctona: no hi va haver substitució lingüística. Des de l’any 123 a. C., que va ser quan va començar sa romanisació de Balears, i fins a dia d’avui aquesta llengo ha evolucionat i, ara la denominam com a menorquí, i açò és així des de es sigle XVI. I per cert, en cap moment de sa història es menorquins hem denominat es nostro llenguatge com a català, excepte que a partir de 1983 en que es va imposar a s’Estatut d’Autonomia Balear com a “llengo pròpia”, i que arrel d’açò uns pocs han adoptat aquest nom per referir-se a an es parlar des menorquins.

  A Andalusia clarament rallan una variant des castellà, i ets andalusos no es senten d’una comunitat lingüística diferent a sa castellana. Cosa que no pasa amb es menorquins, que no mos sentim lingüísticament, ni culturalment, identificats amb es català. A Austràlia es nous pobladors pertanyien a una comunitat lingüística perfectament identificada, i tenien clar que es seu idioma era s’inglès. Cosa que no va pasar amb es nous pobladors catalans i occitans que van arribar a partir de 1287 a Menorca, ja que es nom de català per referir-se a sa llengo no existia ni eren una comunitat lingüística diferent a s’occitana i, es seu llenguatge poc tenia  a veure amb es català estàndar que se mos vol imposar més de set-cents anys després de sa conquista aragonesa i cristiana.

  Nebrija, un andalús, va ser s’autor de sa primera gramàtica de sa llengo castellana. Si hagués existit una consciència lingüística de que sa llengo andalusa era una llengo diferent a sa castellana hagués fet sa gramàtica de sa llengo andalusa. Es menorquins que han fet gramàtiques, ortografies, vocabularis o diccicionaris els han fet de menorquí, i no de català, perquè sa consciència lingüística des menorquins ha estat de que rallam menorquí, i no català.

          Es catalans poden nomenar com a català a sa seua llengo. Es valencians com a valencià. Ets occitans com a occità. Ets aranesos i algueresos com a aranès i alguerès respectivament. ¿Per què es menorquins no podem nomenar oficialment a sa nostra llengo com a menorquí o balear?

  I no som ignorants, analfabets, incults, ni radicals per voler mantenir viu es menorquí; més tost ho són aquells que mos ataquen per fer-ho.

  ¿Què cerquen aquells que tenen una dèria amb vulgarisar es menorquí i amb imposar es català? Sa finalitat és molt fosca: empobrir sa diversitat lingüística i arraconar-la an es folklorisme fins fer-la desaparèixer, subtituïda pes català de Barcelona amb clares intencions polítiques i anexionistes.

  No existeix cap persona amb seny que per protegir una parla pensi que lo que se ha de fer es prohibir sa seua presència dets àmbits educatiu i formal. Emprimer, sa transmisio lingüística era majoritariament oral. Però avui en dia no es suficient en un món cada vegada més globalisat. ¿Com apendran menorquí correctament tots aquells ciutadans que viuen aquí i tenen una llengo materna diferent a sa menorquina? I molts de menorquinoparlants lo mateix. En hi ha que fan un mesclòrum de menorquí, català i castellà, que poc se sembla a lo que rallavem fa uns pocs decennis. I no hi ha que ser un expert, com diuen colcuns, per veure que es nombre de menorquinoparlants a davallat i per comprovar sa degradació des nostro llenguatge illenc. Ses estadistiques des darrers anys constaten sa davallada de parlants.

  Es llenguatges català, valencià i balear tenen punts en comú. Son branques d’un mateix tronc lingüístic; però açò no justifica que es català sigui superior i lo que rallam es demés sigui inferior. No hi ha que suprimir ses diferències, mes tost les tenim que potenciar i fomentar. Açò és riquesa lingüística. Amb lo polit que és sentir rallar a un eivissenc o un valencià. Hem de protegir, recuperar i donar valor an allò que mos fa únics; desprestigiar ses modalitats és un error: es diferencialisme no és el dimoni. Com deia Mossèn Alcover “Quin dret ni categoria literaria té es català damunt es balear o es valencià? Absolutament cap.”

  Es pot defensar que balear, català i valencià són una familia lingüística, però sense que aquesta realitat dugui per finalitat fer desaparèixer gran part des ventall linguístic. Si es vol preservar una llengo aquesta ha d’estrar present per oral i per escrit a tots ets àmbits, de no fer-ho així aquesta desapareixerà. Basta comparar s’imposició des català a Menorca i a sa resta de Balears, si una situació similar passàs a Galicia. ¿No seria un crim que es gallecparlants haguessin d’emprar es portugès per escrit i en ambits orals formals? ¿Per què no ho podrien fer-ho en gallec?

  Sa Declaració Universal des Drets Lingüistics (DUDL) diu que “està previst que durant es sigle XXI desapareguin es 80% de ses llengos del món”. ¿Ha de ser es menorquí (balear) una d’elles? Es poders públics i es ciutadans de peu hauriem d’actuar ja per evitar-ho. I diu també sa DUDL que hi ha que ”fomentar sa consciència que sa diversitat lingüística no només és necessària si no que és una aportació imprescindible an es coneixement de s’humanitat, perquè cada llengo mos proporciona una de ses múltiples formes d’entendre el món”. ¿Qui entendrà sa nostra identitat i sa nostra cultura, si una part essencial, com és una llengo, desapareix?

  Es mes de noviembre del 2016, va sortir a tota sa premsa que s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) había elaborat una nova gramàtica que normalisava ses varietats lingüístiques amb sa finalitat de que tots es parlants mos sentiguem identificats. S’IEC que actua com a acadèmia de sa llengo catalana, elimina sa injusta dicotomia de correcte/incorrecte i és més flexible amb sa diversitat lingüística sense donar prioritat a un dialecte damunt s’altre. I recomana que es registre s’ha d’adaptar an es territori.

  Així idò, està més que justificat que a Menorca mos poguem expressar en menorquí oralment i per escrit, tant en àmbits formals com informals. Preservació o extinció.

 

LUCAS L. PONS BEDOYA

MAHÓ

14 octubre 2023