Etiqueta: ##DretsLingüístics #LlibertatLingüística #Menorquí #Menorca

Sa Fundació, com a entitat cultural compromesa amb sa preservació i promoció de sa llengua i cultura balear, vol expressar públicament es seu suport an es Consell Insular de Menorca i an es conseller de Cultura en totes ses iniciatives encaminades a garantitzar es futur des menorquí i a situar-lo en es lloc que li correspon dins sa vida pública.

Sa Fundació manifesta sa seua satisfacció pes fet que es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca incorpori sa prioritat de ses formes lingüístiques pròpies des menorquí en diversos àmbits de s’activitat institucional. Aquesta aposta per sa llengua menorquina representa un pas significatiu cap a sa consolidació i es reconeixement de sa nostra llengua autòctona i tradicional dins s’espai públic i administratiu.

Sa nostra entitat reafirma es seu compromís amb es principis recollits a sa Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que reconeix es dret de totes ses comunitats lingüístiques a emprar sa seva llengua en tots ets àmbits de sa vida social i institucional.

Es menorquí és un patrimoni cultural únic, fruit de segles d’història i identitat compartida. No és només un mitjà de comunicació: és memòria, cohesió i un element essencial que defineix Menorca com a poble. Per açò, Sa Fundació defensa que sa llengua ha de ser impulsada, dignificada i normalitzada sense més dilacions.

Durant massa temps, es menorquí ha estat marginat dets espais oficials, relegat a s’àmbit domèstic i folklòric. Aquesta situació posa en risc sa seva vitalitat i l’empeny cap a una possible extinció si no es reverteix amb fermesa. Tal com estableix sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, tots es ciutadans tenen dret a ser atesos per s’administració pública en sa seva llengua pròpia.

Per açò, Sa Fundació dóna suport a totes aquelles polítiques públiques que vagin encaminades a:
· Garantitzar es dret efectiu d’atenció en menorquí a tots es servicis públics.
· Reforçar sa presència de sa llengua a sa comunicació institucional i an es procediments administratius.
· Promoure s’ús habitual i social, especialment entre es joves i en es món educatiu.
· Impulsar projectes culturals i formatius que en fomentin es prestigi i s’orgull de pertinença.

Sa prevalença des menorquí ha de ser vista com una oportunitat per impulsar iniciatives concretes de formació, ús normalitzat i transmissió intergeneracional des menorquí, d’acord amb lo que estableix s’ordenament jurídic vigent a s’Estat espanyol i a ses Illes Balears sobre protecció i foment de ses llengües pròpies a través de sa Constitució i s’Estatut d’Autonomia. Sa Fundació anima a totes ses administracions i entitats a fer un ús efectiu i respectuós des menorquí, en benefici de sa cohesió social i sa pluralitat cultural.

Sa nostra entitat considera imprescindible que es menorquí deixi de ser una llengua subordinada o limitada a espais secundaris. Menorca necessita una administració que ralli com ralla es seu poble, i una societat que reconegui i valori plenament sa seva llengua.

Es menorquí és viu, i volem que continuï viu. Sa Fundació reafirma es seu compromís absolut amb sa seva defensa, promoció i normalització, i anima totes ses institucions i entitats de Menorca a unir esforços per garantitzar-ne un futur digne i segur.

Sa Fundació

11/12/2025

Una vegada més, pensant en es lectors de totes ses bones fes, me sent obligat a donar sa meua opinió, no lligada a ningú i que no fiava donar més, sobre sa llengua, i concretament sobre sa gran alabança que és rebre referències directes de la Sra. Josefina Salord, filòloga menorquina, historiadora de sa Cultura i expresidenta des Consell científic de s’IME. No meresc tan alta atenció. Me sent com un pecador a qui, immerescudament, se li apareix Déu i l’indica es camí correcte. No hi ha cerqueu mala fe per aquí, simplement és admiració per tan il·lustrada autoritat… i es meu humil punt de vista.  

Autoritat a qui agresc ses rectificacions d’es meu article publicat dia 1 de Maig. Certament, poc puc respondre davant tan alta competència en matèria de llengua catalana. Escriure ràpid, amb es cor i fiar-me de qualque informació poc compulsada no és lo mateix que fer-ho des des coneixement científic i des de s’experiència tan destacada de tota una vida dedicada a n’es tema. Déu mos guard de comparar es meu coneixement amb es de la Sra. Salord!  

Ara bé, com que ella fa sa referència bíblica de sa multiplicació des pans i es peixos, jo vull recórrer també a n’es llibre més venut de sa història en totes ses llengües, i concretament a n’es versicle dets Hebreus 11:1 que defineix sa fe com sa certesa de lo que s’espera, sa convicció de lo que no es veu. Fe vs ciència.

Existeix, en aquest sentit, una convicció en molts de menorquins de que es nostro xerrar mereix sa nomenclatura de menorquí. Rall de conviccions que neixen, tal vegada, més des sentiment que de sa raó. Per aquest motiu no hi ha encara, avui, raó científica que empari es desconsol que sentim qualcuns quan veim que sa nostra forma de xerrar i d’escriure està sent canviada per una forma de fer-ho semblant que, qui estimam aquesta diferent forma d’expressió, li donam es nom de llengua germana. Tal vegada açò m’atraqui a sa frase que empra la Sra. Salord: “Febrer i Cardona és el primer menorquí a escriure una gramàtica perquè la considerava necessària per a l’aprenentatge dels joves i perquè atorgava a la llengua la validesa tant per a la creació culta i popular com per a la traducció de clàssics i moderns”, en data de 1804, si no hi ha erro.Només m’hi queda aplaudir, perquè açò és exactament lo que vaig demanar a sa presentació des “Vocabulari Menorquí” d’en Lucas Pons i lo que explicitava a s’article respost, 121 anys després que Febrer i Cardona.

Crec que amb es paràgraf anterior, i sense intenció d’enfrontar-me a cap llengua germana, queda resposta sa pregunta que la Sra. Salord feia emprant ses paraules de Josep Salord Farnés de 1963: “Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?” Ho repetiré: D’entrada, i per molts, es sentiment de pertinença, que sempre ha de ser lliure, com ho és ser d’una determinada comunitat espanyola i no sentir-se espanyol. Però hi ha més que açò.  

M’agrada trobar punts d’entesa, per açò estic parcialment d’acord amb la Sra. Salord quan diu que “les gramàtiques neixen amb la voluntat de construir un codi lingüístic supradialectal que permeti emprar la llengua en la seva varietat culta.” Però jo aquí crec, modestament i perdó si es considera un sacrilegi, que aquesta voluntat l’ha de tenir es poble que vol emprar sa llengua que xerra. No pot tenir sa potestat de fer-ho una altra voluntat que vol posar per damunt aquella que no és autòctona. Així s’entén de lo que es desprèn de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, que no menciona en es seu escrit la Sra. Salord. Ja, des de s’article 1.1, sa DUDL diu:

“Aquesta Declaració entén com a comunitat lingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Amb la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai”. O l’article 6: “Aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins d’aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. O l’article 8.2: “Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua”. O el 9: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”. O el 10.1 i .2: “Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret. Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües”. Certament, tot un despropòsit!, lectors de bona fe… I més quan aquesta Declaració és posterior a n’es nostro Estatut Balear.

I aquí hi ha es què de tot. Si entenem com a comunitat lingüística només a n’aquella que posa es marc allà on vol, aquí pot no encaixar es quadre. ¿A cas són sa mateixa comunitat lingüística aquelles que tenen diferents gramàtiques? Si és així, ¿per a què val sa gramàtica valenciana, per exemple? S’Estatut d’Autonomía de 1982 d’aquesta comunitat, en es títol I, article 6è, diu: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. Es nostro Estatut Balear, no diu açò… En castellà diuen: De aquellos polvos, estos lodos.

Independentment d’açò, em persisteixen es dubtes quan, recorrent a n’es llibres físics, se’m plantegen nous interrogants i qualcuna certesa. Es “Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí”, d’Antoni Febrer diu, literalment, que “veuran que si fos més cultivada (rallant de sa llengua menorquina) podria esser tan perfecta cóm quálsevol áltra llèngua vulgar d’Europa”. També diu, i aquí segur que coincidesc amb la Sra. Salord, que: “Aquells qui vólen conformar l’ortografía ab la pronúncia familiar, sens atènder ^a l’orígen, están esposads ^a cometrer molts d’erròrs en l’escritúra”. Açò és lo que no me convenç per acceptar actuals “gramàtiques” sortides del no-res. Llengo Baléà, per exemple, i per açò es 99% des meus escrits són en català.  

Perdoneu ara que faci una referència a Borja Moll, des qui tots reconeixem sa seua transcendència en sa universalitat des català. Resulta que en es quadern editat per Ultima Hora “Llengua o dialecte? Català o Mallorquí? Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-1979” organitzats per s’Obra Cultural Balear, mos trobam amb una frase seva ben curiosa: “Tal vegada qualcú dirà: ¿Com quedam? El mallorquí i el menorquí i l’eivissenc, ¿què són? Idiomes o dialectes? Jo li contestaré: Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació”. Només punt de comparació!Textual.

Un altre llibre a n’es que es refereix la Sra. Salord, es “Vocabulario Menorquín-Castellano” de Joan Benejam, edició original de 1885 en la facsímil del 2000, i dins es propi pròleg d’Àngel Mifsud que me recomana, m’han cridat molt s’atenció unes paraules des Mestre: “Careciendo el menorquín (reconeix sa nomenclatura) de verdadera ortografía, y destinando este Vocabulario á las clases populares especialmente, no estreñe el lector que muchos vocablos estén escritos tal y como suenan, eliminando algunos de letras inútiles que dificultarían su lectura. Atendiendo más á la propiedad que a la estructura, y observando también algunas erratas de caja, consignaremos las principales”. També va dir es Mestre,en un curiós paràgraf que ara deixaré i que sortia en es preàmbul “Entenen-mós, abans de tot” de s’edició “Ciutadella Veya” de 1909; paràgraf que va desaparèixer després d’aquella edició: “Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perque tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament,  acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que he farem?” Segur que la Sra. Salord, com a gran coneixedora des llibre, podrà explicar aquesta desaparició, perquè molts podem entendre aquestes paraules com un reconeixement explícit de que sa nostra llengua era per ell, lo que col·loquialment entenem com es Plá (menorquí).

Des d’una òptica ben diferent vull apuntar, a més, que es Dr. Voro López, llicenciat en Filologia Valenciana i Llengua Espanyola per sa Universitat de València, on va obtenir es grau de Doctor; que va ser professor de Llengua Valenciana i Assessor de Cultura i Patrimoni Històric de s’Ajuntament de València; a part de Lingüístic de Cultura de Presidència de ses Corts Valencianes; així com Professor des Curs de Doctorat Llengua i Llegislació a s’Universitat CEU Cardenal Herrera de València; que va participar en infinitat de congressos sobre llengua i que no m’hi caben per incloure-los aquí, i a qui vaig tenir es gran s’honor de conèixer, xerrar i presentar a Ciutadella es seu llibre “Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana”; va sentenciar sobre sa temàtica que mos ocupa que: “Es mallorquí i es menorquí estan prou avalats des des punt de vista lingüístic, històric, jurídic i cultural per tenir es mateix reconeixement que es valencià i es català”. No ho va dir un simple juntador de paraules com jo, sinó tot una eminència intel·lectual i lingüística. Per açò, no és estrany que molts de mallorquins i menorquins tinguem presents de vegades ses paraules de s’il·lustre filòleg mallorquí Mossèn Alcover abans de sa seva dimissió l’any 1913 com a President sa Secció Filològica de s’IEC: “Quin dret ni categoria literària te és catalá demunt és balear, o és valenciá? Absolutament cap.” Cap!Textual.

Com veis, lectors de bona fe, hi ha motius per tenir punts de vista diferents, o, al manco dubtes. I, per “entenen-mós”:¿No hi deu haver cap altra via, una d’intermèdia que tendesqui ponts i no enderrossalls? Jo crec que sí. Es diu via aranesa: ¿Per què, amb noranta mil habitants més que la Vall d’Aran, no tenim es menorquins una gramàtica nostra i actual? A la Vall d’Aran, s’aranès, és sa llengua cooficial junt amb es català i es castellà, mirau si és bo d’aclarir si hi ha interès i s’escolten ses bandes. Però es veu que noltros hem de ser manco… Així i tot, jo seguiré escrivint amb totes aquelles llengües, vives o mortes, que pugui arribar a assimilar, sense pretendre manipular a ningú. Ho dic per si em veis canviar de llengua. Ningú em pot treure aquesta llibertat. Treure-la no és propi d’una democràcia integradora, és propi de declaracions unilaterals i jo no he engegat cap llei de desconnexió, al contrari, acab de tendre un pont. I ara, Sra. Salord, de donar-li, humilment, sa mà.    

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 12/05/2025

Molts anys han passat d’ensians en José Hospitaler (1869), en Joan Benejam (1885) i en Salvador Fábregas (1902) publiquessin es seus vocabularis menorquins. Molts! Més d’un segle en cada cas. Sa pregunta que qualcuns menorquins mos feim és: Per què tant de temps?  

Quan es “Vocabulari Menorquí” (2024) publicat per en Lucas Pons Bedoya, a qui vaig tenir s’honor d’escriure es pròleg, va ser presentat aquest passat 24 d’abril, una setantena de persones van omplir sa Llibreria de sa Fundació Rubió, i sa pregunta que allà era enlà va ser: Com pot ser que amb més de 600 exemplars venuts en quatre mesos i tractant-se d’un acte cultural prou important, no fessin acte de presència més autoritats que es Conseller de Cultura, el Sr. Joan Pons Torres, autor des llibre “Sa Llengua de Menorca” (2020)? Però, abans d’endinsar-mos més, faré unes valoracions basades en sa meva intervenció que pretenen ser igual de respectuoses que es dia de sa mateixa. Correspon a n’ets altres dos ponents fer ses seves, si volen.  

Es menorquí, segons s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, en realitat és català; no ho dic jo, si no s’Article 35, que literalment diu lo següent: “La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua…” Tradició literària autòctona? Sí, i tant que en tenim, i molt antiga. Estudiar i protegir? Retòrica: Es duu a terme avui s’acció d’aquests verbs?

Sempre he trobat aquest Article bastant tèrbol, baix es meu humil punt de vista. Quan l’1 de març de 1983 es va aprovar aquest text amb es beneplàcit des partits polítics, inclòs aquell que avui té membres que entenen que es menorquí és sa llengua pròpia de Menorca (no m’espereu xerrant des balear), voldria saber: Per què van passar per alt sa gramàtica, a totes llums desactualitzada l’any 1983 i encara a dia d’avui, d’en Julio Soler de 1858? Com no van tenir en compte es Diccionari Latín-Lemosín-Menorquín de 1762 d’Antoni Portella, es Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí de 1783 d’Antoni Febrer, es Diccionari manual menorquín castellano de 1875 de’n José Hospitaler i es Diccionario menorquín-castellano de 1883 d’en Jaume Ferrer?, per posar uns pocs exemples i no oblidant altres importants publicacions i autors que no tenc espai per citar en aquesta secció. Segurament sa resposta la tengui es partit que va governar ses Illes Balears llavonses. Si vol, que la doni, perquè si no, sa resposta que romandrà haurà de ser sa que altres grups polítics donin per vàlida des des punt de vista que es considera ara científic i acadèmic. Potser que es silenci atorgui, i poc es pot refutar quan es silenci és sa resposta. Poc, excepte, tal vegada, mirar sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, en es seu s’article 9, que diu, gens tèrbol que: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desplegar i promoure es seu sistema lingüístic sense interferències induïdes o forçades”. Esteim davant un conflicte jurídic i lingüístic? Jo no som s’expert, però s’Estatut d’Autonomia és de març de 1983 i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, de juny de 1996.  

En tot cas, de ses 3.000 paraules menorquines, ses 2.941 paraules traduïdes des castellà a n’es menorquí i ses 1.016 dites o expressions populars i frases fetes que recull es primer llibre d’en Lucas, que és una joia lèxica i que ja anticip que no serà es darrer; qualcú mos pot convèncer a n’ets assistents a s’acte i a n’es compradors de més de 600 exemplars que es seu Vocabulari està escrit en català i no en menorquí? Quedarem plegats de mans acceptant que es menorquí va morir estancat amb sa gramàtica de 1858 perquè hem deixat que quedi obsoleta? I vull que quedi clar, ja que escric en lo que jo consider quatre llengües amb es mateix dret a dir-se com a tal: castellà, català, menorquí i valencià, que m’agaf novament a ses paraules de Joan Benejam a sa seua immortal “Ciutadella Veia”: “No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei”. Sa única diferència que hi ha entre ses quatre llengües germanes que he citat, és que tres d’elles tenen una gramàtica preciosa i ben actualitzada per ses entitats i institucions a qui lis correspon tenir cura, i açò és perquè si no hi ha gramàtica, simplement no hi ha llengua; i, en canvi, una no en té: Sa nostra. Per què? Seré metafòric encara que mos inculpi:

Sempre tendeix a convertir-se en enderrossall aquella paret seca que antany era grossa i forta i que es deixa caure per vessa de no anar-la arreglant quan mos cau una pedra, o quan se mos en col·loca una que no és nostra i no encaixa, tal vegada amb s’intenció d’anar substituint sa totalitat de sa paret per una paret germana. Aquesta seria s’ànima de “Vessut Enderrossall” (2019) que vaig publicar. Tal vegada, idò, seria hora de posar peu en aquesta paret, perquè demà a lo millor ja no tindrem paret a sa nostra tanca. Senzill d’entendre, no? Qui no ho entengui, o no ho vulgui entendre, que miri que s’ha fet des de ses institucions perquè es menorquí es consideri llengua pròpia de Menorca d’ensians sa normalització lingüística dets anys 80: Res!

He d’acabar, però abans recordaré una frase referida a n’es llenguatge i a n’es seu maneig, tantes vegades intencionat. És d’en Gorge Orwell: “Si es pensament corromp es llenguatge, es llenguatge també pot corrompre es pensament”. És prou profunda i mos concerneix més de lo que sembla, a part de duu feina implícita. Però, sa pregunta és sa mateixa que vaig formular a n’aquesta columna dia 6 de novembre de 2024: Hi ha qualcú? Al manco en Lucas m’ha respost amb feina, bona fe i un Vocabulari. Però ni en Lucas tot sol, ni jo, ni cap entitat tota sola, té potestat (torn recórrer a sa metàfora) per imposar un marc determinat on ha d’acabar es quadre (de sa llengua), ni on ha de començar a limitar aquest marc. No hauria de tenir aquesta potestat més que es poble, i aquest hauria de tenir ses eines per actualitzar, aquesta és s’autèntica clau de volta -i que prengui nota a qui li correspongui-, allò que no hi està, a fi de poder emprar sa llengua autòctona amb totes ses seves possibilitats, tant orals com escrites, ara ja en es segle XXI. En Lucas té raó quan diu que “ses paraules desapareixen igual que moren ets arbres: en silenci”… Però jo vull afegir que ets arbres… també moren drets! Hi ha qualcú més per regar es nostro arbre?… Es llagosts ja són vinguts!

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 01/05/25

Qui segueixi sa meva humil trajectòria literària sap que no som arbre de fulla perenne. Sempre he dit que no estic segur de quasi res, per açò he après a dubtar i desconfiar abans de dur-me a sa boca es caramel des desconegut. També sé que qualcuns esperàveu que em posicionés sobre sa temàtica que suggereix es capciós títol de s’article. Idò sí, he escrit i torn a escriure en català, però també ho he fet i seguiré… o seguiria (en condicional, veureu per què) fent en menorquí. De fet, es meu segon llibre, «Vessut Enderrossall» de 2019, està escrit en aquesta modalitat. S’anterior, «Orgullós Titella» de 2014, i es posterior, «Radical Insinuació» de 2024, només inclouen trossos escrits en sa nostra modalitat. Però és que hauríem de tirar sa vista enrere per saber quins van ser es llibres anteriors escrits en menorquí. N’hi ha uns pocs de posteriors. Es per què pas, primer de català a menorquí i després de menorquí novament a català, ho exposaré avui, no sense dir que ses dues opcions són estimades per qui us escriu, encara que una sigui més pobra que s’altra.     

Vaig passar a sa literatura menorquina per mor d’uns premis de narració en aquesta modalitat, cosa que em va despertar sa curiositat per sa nostra, creia, oxidada manera d’escriure. Llavors vaig dir, i ho mantenc, que per defensar lo nostro no era necessari atacar allò d’altri… i no sabia, quan ho deia, que estava afirmant cosa molt similar a lo que Mestre Joan Benejam va escriure dins sa seva immortal «Ciutadella Veia»: «No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei». Òbviament, no se’m va escoltar. De fet, he tocat amb ses mans que qualcuns que diuen defensar una llengua, ho fan atacant a una altra; i, al revés, exactament igual. Mos volen fer creure que una de ses dues opcions és il·lícita i que s’ha d’arraconar fins a fer-la desaparèixer? Aquí no me trobaran.

Només hi ha un motiu pes qual torn a escriure en català, i coincideix també amb lo dit per Joan Benejam a sa mencionada obra mestra -ho va clavar amb més de cent anys d’antelació-: «Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perquè tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament,    acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que hi farem?». (Aquest paràgraf va desaparèixer després de sa «Ciutadella Veia» original de 1909). Lo que apuntava aquí, s’il·lustre pedagog, és que sa gramàtica menorquina, anterior o no a sa catalana, no és tan rica ni està tan actualitzada. Per solucionar açò, avui, molta feina haurien de fer es filòlegs, es historiadors i es experts en sa matèria amb sa morfologia, sa fonètica, sa filologia, s’etimologia, sa sintaxi i/o es lèxic menorquins, ja que molt, més que oxidat com creia, està caducat, obsolet, no apte (si no és acudint, com deia es Mestre, a sa llengua catalana). De fet, igual és lògic, perquè es precursors de sa llengua menorquina són morts fa anys, segles… i es veu que no hem tingut temps d’actualitzar sa seva feina… amb comptades i alabades excepcions com sa d’en Francesc Riudavets i es seus «Espigolants» amb s’aproximació a n’es lèxic de Menorca que no recull es «Diccionari Alcover-Moll». Aquí us deix uns pocs exemples des precursors i ses seves obres:   

«Diccionario Latín-Lemosín-Menorquín» de 1762 d’Antonio Portella. «Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí» de 1783 d’Antoni Febrer. «Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina» de 1824 d’Antoni Febrer. «Gramàtica de la llengua Menorquina» de 1858 de Julio Soler. «Vocabulario castellano-menorquín y vice-versa» de 1869 de José Hospitaler. «Diccionario manual menorquín castellano» de 1881 de José Hospitaler. «Diccionario menorquín-castellano» de 1883 de Jaime Ferrer. «Vocabulario Menorquí-Castella» de 1885 de Joan Benejam. «Vocabulario trilingüe castellano-menorquín-francés» de 1902 de Salvador Fábregues.

Com veis, molt de temps ha passat des primer as darrer llibre, i més encara des de que sa llengua menorquina era «incipient» fins es dia d’avui, que ja no és incipient sinó, com deia, desactualitzada. Durant aquests anys (segles) han guaitat diferents intents de gramàtica, d’ortografia, de diccionari i de vocabulari que han mort, podria ser, per culpa de sa nostra vessuda forma de ser que de vegades sòl acabar en enderrossall; aquest, tal vegada en forma d’immersió lingüística, que poc té en compte sa nostra història i l’està enfonsant com una vella paret seca. Quina pena!, perquè avui haurem de trobar es sentit a xerrar en pla i escriure en català… Però resulta que també n’hi ha que tenen clar aquest sentit: Que menorquí i català no són cosins germans, sinó sa mateixa llengua, i sa pobresa que citava Joan Benejam i sa no actualització que vull recalcar jo, en part els donen científica, culta, oficial i acadèmicament (no sentimentalment) sa raó… Hi ha qualcú?

Per sort però, han transcendit obres costumistes de Joan Benejam, qualcunes en llengo vernàcula d’Àngel Ruiz y Pablo, i es «Espipollants» i lèxic menorquí de s’enyorat Pere Melis; si no, ses publicacions abans mencionades semblarien que són llibres inventats… I rallant d’inventar, lo que no es pot fer, és inventar normes gramaticals i que certs partits les vulguin aplicar a s’ensenyança quan toquen o apuntalen es govern, igual que altres formacions no poden negar s’existència des sentiment i s’autonomia des nostro vell i autòcton menorquí. I és que si sa llengua es treu des context intel·lectual o comunicatiu per entrar-la dins es partidisme polític, l’haurem perduda definitivament, perquè a lo millor lo que no veim, es qui volem es menorquí viu, és que anam «a la guerra» amb «armes» obsoletes… per açò hem d’actualitzar-les. És demanar molt? M’entristeix sa resposta que, en es fons, s’intueix: Hi ha qualcú?

Mentrestant, esperant es miracle, seguiré emprant sa modalitat que em doni la gana per escriure, principalment sa catalana, perquè aquesta sí que està actualitzada… així de senzill! Hi està es bloc occidental, on hi ha es nord-occidental o lleidatà, i es meridional o valencià; i també es bloc oriental, on s’inclou es rossellonès, es central, s’alguerès i s’insular o baleàric -es nostro-, però com a derivat o dialecte… o subdialecte fins i tot… Hi ha qualcú?

Així idò, sa qüestió sempre ha estat aquesta: Com acceptar que es nostro xerrar no té s’estatus de llengua tenint es pilars, es precursors i sa història que tenim? Sé que encén sa sang aquest debat i que és frustrant es tema, però, ja sigui com usuari d’una utopia lingüística, o com a simple contribuent, vull saber com podem, no només conservar, sinó actualitzar! (es primer verb inclou intrínsicament es segon) aquest patrimoni cultural sense fer, simplement, errades d’ortografia culpa de sa no actualització d’una llengua, que voldria equivocar-me, està en perill d’extinció (en sa seva modalitat escrita principalment) i que pot convertir-se en llengua morta, tal que s’antic llemosí. Tot és tan senzill i trist com açò. Qui tengui sa resposta, té es meu vot, tot i que aquest, ja avís, tampoc serà perenne! Des d’aquí només pretenc, encara que em faci mal, distingir que no som fulla perenne, sinó… caduca. Hi ha qualcú?

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 07/11/24