¿Quantes vegades no vos hauran dit que defensar es menorquí és com defensar s’andalús o com defensar que s’americà no sigui anglès? o vam quin menorquí hem d’escriure, es de Ferreries, es des Ciutadella o es de Mahó? bajanada que per cert, té molt fàcil resposta demanant-lis a ells sa mateixa pregunta: ¿en quin català hem d’escriure? amb es de Lleida, amb es de Girona o amb es de Tarragona? es problema és que en aquest cas, sa resposta és més clara que s’aigua: amb de Barcelona.
1- Des des punt de vista històric, no és comparable es menorquí amb s’americà perquè es nostro menorquí és una llengua que té es seus origens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es menorquins prejaumins (mossàrabs, cristians i jueus) amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d’Aragó.
Amèrica o Australia són països que van esser colonisats (i ademés fa molt pocs anys) per comunitats clarament identificades, com es cas des colons britànics que es van independisar perquè no tenien representació en es Parlament Britànic. Gent d’un únic territori, de parla anglesa, que va arribar a un nou territori. A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d’un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, Castella, etc). És a dir, es menorquins ja rallàvem en pla abans de 1287. Dit açò, en més de 700 anys d’història mos hem fet ja prou grossets com per decidir per noltros mateixos com hem d’escriure i quin nom li volem donar a sa nostra llengua.
2- Des des punt de vista jurídic, ses modalitats lingüístiques (es menorquí n’és una, ben igual que es català) estan reconegudes a: s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, sa Constitució Espanyola, sa Llei de Patrimoni Cultural Inmaterial, i sa mateixa Declaració Universal des Drets Lingüístics. Sense anar més enfora, sa Real Academia Española reconeixia i ratificava en es Bolletí de 1959 sa categoria d’idioma a ses llengües catalana, valenciana i mallorquina-balear, “con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones”.
3- Des des punt de vista lingüístic, i segons R. Hudson, un des pares de sa lingüística moderna, s’únic element que serveix per diferenciar entre llengua i dialecte és sa conciència lingüística des parlants; no sa mútua comprensió entre parlars. Sa conciència lingüística que es parlant té de què xerra una llengua i no un dialecte d’una altra. Una conciència que es veu reflexada 1) en es poble pla a través de documents notarials o judicis, 2) a ses obres dets erudits de s’època, i 3) a través de gramàtiques, ortografies i diccionaris històrics d’aquesta llengua, com en es nostro cas, ses gramàtiques i diccionaris més populars de llengua menorquina de personatges com, per només citar-ne dos, Antoni Febrer i Cardona, o Jaume Soler.
4- Des des punt de vista sociolingüístic, es menorquí o balear si rallam en termes regionals, així com es valencià, es català i s’occità en es seus respectius territoris, reuneixen totes aquestes característiques que demostren una conciència lingüística per part des parlants d’aquesta comunitat. Tenim gramàtiques, diccionaris, ortografies, documents històrics des poble pla com dets intel·lectuals, que demostren una conciència lingüística i no dialectal. Tant de menorquí, com de català, com de valencià. Aquesta comunitat o família de varietats lingüístiques germanes rep es nom de diasistema lingüístic occitanoromànic segons sa romanística. Igual que es gallec i es portuguès, per exemple, tenen un origen comú: es galaicoportugués.
¿Quines gramàtiques, ortografies o diccionaris té “s’andaluz, s’americà o s’australià”? ¿Quines acadèmies han reconegut sa “lengua andaluza”? ¿Quins documents històrics xerren de “el andaluz” com a llengua? ¿Quins intel·lectuals o documents demostren que es poble pla tenia conciència lingüística de xerrar “andalúz” i no castellà?
No mos deixem endur pes cants de sirena de qui, en nom de sa ciència, obsessionats amb s’andalús i apelant a una forçosa unitat de sa llengua, amaguen un projecte polític amb fosques intencions per sa nostra terra. És de justícia recordar s’escrit des gran militar i escriptor mahonès, Llorenç Lafuente Vanrell: “Cuenta la lengua menorquina sonidos extraños que tal vez solo hallarían exacta expresión en carácteres árabes; sus locuciones y palabras inglesas, francesas e italianas le dan una gran riqueza fonética que no cabe en el “Manual de fonética catalana” del Dr. Schadel (…). Y hasta la mayor parte de los que han escrito o han creído escribir en menorquín, lo han hecho sin rumbo determinado, con una libérrima y candorosa iniciativa o se han inclinado con exceso a la lengua catalana, quitando al lenguaje que nosotros llamamos pla, su típico y propio sabor. (…) Nos toca mantener nuestros fueros y singularidades lingüísticas, porque sería traicionar el espíritu de la tierra someterlo a normas que le imprimiesen un modo de ser extraño y le alejasen de la comprensión popular”. Es dia que obrin ets ulls i descobresquin lo polida que és aquella terra i sa seua parla, barataran de cançó i mos diran que allà xerren es català d’Andalusia. Idò!
Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.